You are accessing the Digital Archive of the Esteu accedint a l'Arxiu Digital del Catalan Catalan Review Journal. Review By accessing and/or using this Digital A l’ accedir i / o utilitzar aquest Arxiu Digital, Archive, you accept and agree to abide by vostè accepta i es compromet a complir els the Terms and Conditions of Use available at termes i condicions d'ús disponibles a http://www.nacs- http://www.nacs- catalanstudies.org/catalan_review.html catalanstudies.org/catalan_review.html Catalan Review is the premier international Catalan Review és la primera revista scholarly journal devoted to all aspects of internacional dedicada a tots els aspectes de la Catalan culture. By Catalan culture is cultura catalana. Per la cultura catalana s'entén understood all manifestations of intellectual totes les manifestacions de la vida intel lectual i and artistic life produced in the Catalan artística produïda en llengua catalana o en les language or in the geographical areas where zones geogràfiques on es parla català. Catalan Catalan is spoken. Catalan Review has been Review es publica des de 1986. in publication since 1986. Una apologia iHustrada de la llengua catalana: la gramàtica de Ballot Antoni Arnal i Bella Catalan Review, Vol. III, number 1 (1989), p. 9-20 UNA APOLOGIA IL·LUSTRADA DE LA LLENGUA CATALANA: LA GRAMAnCA DE BALLOT ANTONI ARNAL I BELLA Després de la Guerra de Successió, amb la promulgació del de cret de Nova Planta, el gener de l'any 1716, s'iniciava la persecució legal de la llengua catalana. Això afavorí el procés d'arracona I ment del català com a llengua de cultura present ja en el segle XVII.2 Després del 1716, durant el transcurs de cent anys, els escrip tors catalans van anar passant d'una indiferència envers el català, a una actitud clarament propagandística en favor del castellà. L'any 1791 quan es fundà el «Diario de Barcelona» sortí ja redactat íntegrament en castellà. En aquest sentit, és força reveladora la valoració que Antoni de Capmany feia, a finals del segle XVIII, de les possibilitats del català com a llengua de cultura, en un dels apèndixs de les seves Memorias hislóricas sobre la marina, comercio y arles de la antigua ciudad de Barcelona, quan desistí de transcriure el discurs del rei Martí a les Corts de Perpinyà de l'any 1406, i en canvi, el traduí al castellà, ja que creia que como la lengua en que esta extendido el original es ya anti cuada en el mayor número de los vocablos, y por otra parte sería inútil copiarIo en I Vegeu Francesc Ferrer i Gironès, La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Plantafins avui, Barcelo na, Edicions 62, 1985, sobretot els capítols 1. Inicis de la persecució legal (1659-1760), 9-32, i II. L'Estat illustrat (1760-1808), 34-60. 2 La diglòssia a Catalunya, en relació al castellà, té els seus orígens molt abans del decret de Nova Planta. En el segle XVII ja no existia una producció culta en llengua catalana. Cisteller havia publicat en castellà, l'any 1636, el seu Memorial en deftnsa de la lengua catalana. Així, les obres considerades importants com el Fé nix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas, de l'any 1683, i els Anales de Cataluña, del 1709, de Narcís Feliu de la Penya foren publicades en castellà. 9 10 ANTONI ARNAL I BELLA un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido de! resto de Europa .. ) De fet, l'únic propòsit dels diccionaris i de les gramàtiques ca talanes, editats en aquest període, era de facilitar el coneixement del castellà, la llengua que es considerava útil. Es tractava d'obres en català orientades, únicament, a l'ensenyament del castellà, com el cas del Diccionario catalan-castellano-Iatino (18°3-18°5) de Bellvitges, Esteve iJuglà, en el pròleg del qual els editors justifica ven la publicació d'aquesta obra, la pretensió de la qual no era res més que ensenyar de la millor manera el castellà, pel fet que Por ser e! idioma Castellano e! de la Corte de España y de casi todo e! reyno; y por ser en Cataluña mismo indispensable en los tribunales, en las aulas y academias, y comun en los pulpitos, y en los asuntos de co mercio, de literatura, y en casi todos los de alguna gravedad.4 Quan l'any 1813, un cop acabada la Guerra del Francès, apare gué la Gramaticay apologia de la llengua cathalana deJosep Pau Ba llot,5 el prestigi del català com a llengua de cultura es trobava en un dels moments més baixos de la seva història, amb una clara ac ceptació de la seva subordinació al castellà. El mateix Ballat se'n feia ressò quan escrivia com a colofó de la seva gramàtica, que en cara que 3 Antoni Comas, Les excellencies de la llengua catalana, Barcelona, Dalmau, 1967, lI-U. 4 Ibid., 41-42. 5 GRAMATICA Y APOLOGÍA DE LA LLENGUA CATHALANA PER LO D. jOSEPH PA U BALLOT Y TORRES, prebere, catedratich de retórica y poesía del collegi de St. jaume y N. Senyora de Cordéllas,y despres del episcopal de la ciutat de Bar celona, &c. Edició a cura de Mila Segarra, Barcelona, Alta Fulla, 1987, facsímil de la segona edició. Segons Joan Solà, la gramàtica s'imprimí per primer cop l'any 1813, encarà que no es va vendre fins al 1815, sense data, i canviant-hi el nom de l'impressor. La segona edició podria ser de l'any 1819, però aquesta data també ofereix algunes foscors. Joan Solà, «Els Ballots de Ballot», A l'entorn de la llengua, Barcelona, Laia, 1977, 254-263- LA GRAMÀTICA DE BALLOT li Gran estimació mereix la llengua cathalana; mes, perçó no devem los cathalans olvidar la castellana; no sols perque es tan agraciada y tan ma gestuosa, que no té igual en les demés llenguas; sino perque es la llengua y a universal del regne, se exten totas las parts del mon ahont lo sol illu- . 6 milla. En aquest context clarament desfavorable a l'ús públic del ca talà i de consolidació del castellà com a llengua de cultura, l'apari ció de la gramàtica de Ballot, redactada íntegrament en català i amb la intenció d'assegurar-ne l'existència, es pot interpretar com a conseqüencia de l'intent del mariscal de Napoleó, Augerau, de donar caràcter oficial al català, en què, l'any 1810, durant cinc me sos, el «Diario de Barcelona» es va publicar en català i francès. Hom creu que aquest fet induí Ballot a escriure la seva Gramàtica y apología amb la intenció de donar al català un model gramatical fiable. Probablement, Ballot començà a redactar la seva gramàtica tres o quatre anys abans de la seva publicació, o sigui el 1810.7 Hi ha en aquesta obra, una defensa i alabança del català que contradiu l'ambient propagandístic en favor del castellà dels seus contemporanis. Per a aquesta apologia, Ballot recull tota la sèrie de temes presents en les defenses del català que es troben en els escriptors del segle XVIII. Cal tenir en compte que Ballot era un es criptor format en una altra època, va néixer el 1747. Quan redactà la gramàtica, tenia, doncs, seixanta-tres anys. Per tant, la seva for mació correspon a la segona meitat del segle XVIII. En la seva apologia, Ballot no solament cita fragments de l'Apologia de l'idioma català vindicant-lo de les impostures d'alguns estrangers que lo acusen d'aspre, incult i escàs d'Ignasi Ferreres, obra de la segona meitat del segle XVIII sinó que se n'apropia.8 Es tracta 6 Ballat, Gramatica y apología ... , 267-268. Ballot també és autor de gramàti ques per a l'ensenyament del castellà, com la Gramatica de la lengua caste/bla diri gida a las escue/as (1796), de la qual es feren diverses edicions durant el segle XIX. 7 Vegeu Mila Segarra, Introducció a Ballat, Gramarticayapología, op. ci!. 16-17. 8 Antoni Camas, Historia de la literatura catalana IV, Barcelona, Ariel, 1981, 184-185. 12 ANTONI ARNAL I BELLA d'unes argumentacions sobre la vàlua del català, corrents en molts autors del XVIII a més de Ferreres, que mostren una actitud idealit zadora envers la pròpia llengua que compensaria l'acceptació, per part dels escriptors catalans, de la supremacia del castellà com a llengua de cultura. Aquestes apologies set-centistes, que volien compensar la situació d'inferioritat real del català, es basavem, principalment, en la reivindicació del seu passat com a llengua de cultura, en les seves qualitats internes, sobretot la seva brevetat i en la riquesa del seu vocabulari. Amb això, intentaven fer veure que encara que el català ja no comptés com a llengua de cultura, no era, però, una llengua inferior a les altres. Per tant, l'oblit en què havia caigut no es devia a cap imperfecció o limitació de la llengua, sinó a causes alienes a ella. El passat il·lustre del català el destaca Antoni de Capmany, que considerava que el català era ja, a finals del segle XVIII, un idioma «provincial... muerto y desconocido». En canvi, no s'està de lloar-ne l'antiga grandesa, quan explica que «El idioma catalan era en el siglo XIII la lengua de las cortes de Aragón, Mallorca, Sici lia y Provenza». Així doncs, com escriu en la introducció al «Vo cabulario de las palabras catalanas mas difícil es del Libro del Consulado», el català «No se debe, pues, considerar como una ha bla o jerga plebeya, usada para el trato familiar del rústico pueblo como podrían creer los que la despreciaren».9 Ballot recull aquestes reivindicacions de l'antic prestigi de la llengua catalana, basades en la seva esplendor medieval, quan es crm que Alguns han pretés desacreditaria, dient: que no es llengua, sino un mo do particular de parlar incult y barbaro, sens gramatica é incapas de te nirla; y aço, per la poca intelligencia que tenen de las veus cathalanas, y perque no saben que consta de totas las parts que déu constar una llengua. 10 9 Comas, Les excellències ... , 17. 10 Ballat, Gramaticay apología ... , XV. Per demostrar que el català està subjecte a les més altes regles de l'art gramatical, i no és un dialecte «obscur ••. Ballat fa pre cedir la seva gramàtica d'un capítol titulat «Orígen de la Llengua Cathalana», on LA GRAMÀTICA DE BALLOT 13 El català és, com escriu més endavant: a una llengua digna de emplearse en tots los assumptos que fan honor las lletras. II I no pas una gerga ó un dialécto obscur, voluntari y dificil de entendrer, com fal sament pensan alguns, sina propria y verdadera llengua ( ... ) Ha estat dita llengua per molts anys llengua de corts, la ques parlaba en lo palaciu, y molt apreciada del senyor rey don Jaume y demés reys de Aragó.J2 On Ballat segueix més de prop els tòpics lingüístics sobre el català, corrents entre els autors del segle precedent, és en l'atribu ció al català d'una excdlencia interna que li vindria, precisament, de la brevetat de les seves paraules, sobretot del fet de tenir moltes paraules monosil·làbiques; aquesta brevetat convertiria el català en una llengua superior a qualsevol altra. Les obres apologètiques del segle XVIII es basaven, sovint, en una sèrie de qualificatius, aplicats a la llengua que hom tracta d'exalçar, relatius als seus valor ètics o estètics. Exemples d'això són l'ús d'adjectius com «dolça», «suau», «clara», «senzilla», «enèrgica» i «natural» quan hom parla de la pròpia llengua. Par lant del català, escriu Ballot «que nos preciem de ella per sa suavitat, dulçura, agudesa, gracia ... ,,13 Epítets inservibles com a qualitats d'una llengua, ja que els adjectius han de derivar de característi ques observades en les llengües, però no de judicis de valor com són aquests casos.14 Entre tots els adjectius aplicats al català, el n'assenyala les seves qualitats i n'explica l'origen i evolució. Tot, com assenyala Mila Segarra op. cit., 56, dintre de la més pura tradició set-centista. II Ballat, Gramatica y apología ..., XIX. 12 Ibid., XXIX. 13 Ibid., 26{- 14 Jesús Tuson, «L'irracionalisme lingüístic de la raó iHustrada», Límits, 2 (1987), 27· 14 ANTONI ARNAL I BELLA més corrent, i el que potser correspon a una característica obser vable, és el de «llengua breu». La brevetat d'una llengua, més exactament, l'abundor de pa raules monosil-Iàbiques, era considerada per molts autors del segle XVIII, com una qualitat estimable de les llengües. Cal tenir en compte que durant els segles XVII i XVIII, les recerques purament especulatives de la llengua primitiva de la humanitat, és a dir la més autèntica, la que era més propera a l'essència de les coses, per tant, la més perfecta, partien sempre del postulat que aquesta llengua que expressava naturalment la realitat, era formada d'unes arrels monosiHàbiques. En tot el segle XVIII hi ha nombro sos exemples d'aquesta teoria monosil·làbica, en autors com Vico, J 15 Rowland ones o Court de Gébelin. A més, fins ben entrat el se gle XVIII, estava molt estesa la creença que la primera llengua de la humanitat, donada per Déu als homes, era l'hebreu,16 típic model de lengua simple basada en breus radicals triliterals. 15 En la reconstrucció que fa Vico, en el llibre segon dels Principi di una Scienza Nuova, Nàpols, 1725, de la llengua primera de la humanitat, parteix d'unes primi tives interjeccions «ch'in tutte le ligne sono monosillabe". RowlandJones, en la se va obra Hyerog[yphic: Or, A Grammatical Introduction to an Universal Language Consisting oiE nglish Signs, Londres, 1768, dóna un exemple de la reconstrucció de la primera llengua. Els seus elements serien unes arrels monosiHàbiques, còpia exacta de la realitat, que funcionarien combinant-se, de manera que cada mot in dicaria per ell mateix, de manera natural, les propietats de què es composa l'ob jecte designat. També Court de Gébelin en el Plangérenal etraisonné des divers ob jets des découvertes qui composent le monde primitif, París, 1772, dóna una explicació detallada del significat primigeni dels sons, segons la qual, la primera llengua es taria «Composé des monosyllabes pris dans la nature, peignant des objets physi ques source de tous les mots". 16 Segons Dant, De vulgari eloquentia, 1304, (I, VI, 7), Adam comença a donar nom a les coses en hebreu: «Fuit ergo hebraicum ydioma illud quod primi 10- quentis labía fabricarunt". Aquesta creença que l'hebreu havia estat la primera llengua de la humanitat encar era corrent en els segles XVII i XVIII. Els lingüistes tenien en l'obra d'Etienne Guichard, Harmonie étymologique des langues ... en la quelle par plusieurs antiquités et etymologies de toute sorte, se démontre évidemment que tou tes les langues sont descendues de l'hebraïque (1606), el model de les recerques eti mològiques de la primera llengua. Athanasius Kircher explica en la obra, Turris Babel (1679), com l'hebreu, que era la llengua parlada al Paradís, es va salvar del LA GRAMÀTICA DE BALLOT 15 A començaments del segle XVIII, l'autor de la Controvèrsia so bre la peifecció de l'Idioma Català, tractava de mostrar la perfecció i bondat de la llengua catalana, basant-se en una pretesa abundor de termes monosHlabs, que la faria semblant a l'hebreu. Així es crivia, en el capítol tercer que du per títol De l'extensió dels vocables de l'Idioma Català en síllabes, que En ordre a la quantitat o extensió dels vocables en si1-labes i lletres, és cert que l'Idioma Catala usa vocables breus, curts i compendiosos, puig és dels qui usen més termes monosiHabos. I esta és una de les majors perfeccions de l'idioma: primerament, perquè en la celebrada llengua hebrea s'admira i aplaudeix que ab son terme anyadint una sola o poques lletres s'expressen a un temps vàries coses. Segonament, perquè és evident que los idiomes i vocables són instituïts per a explicar o quasi parir lo concepte; Iu ego l'idioma que pa reix o explica lo concepte ab menos veus o sil·labes, és més perfet, (. .. ) I generalment, parlant, tots los inteHigents procuren fer breu lo signe o expressió de les coses.! quant més alta és la intdligència, usa de signes més breus ... 17 El tema del monosil·labisme és constant, en totes les apologies del català, durant el segle XVIII, sobretot entre els escriptors valen cians.I8 Així, Carles Ros, en el seu Epítome del origen y grandezas del Diluvi. A començaments del segle XVIII, fra Agustí Eura, en la Controvèrsia sobre la peifecció de l'idioma catala, cita aquesta obra de Kircher quan parla dels orígens de la llengua catalana. 17 Text reproduït perJosep Maria de Casacuberta amb l'ortografia normalitza da, «Documents per a la història externa de la Llengua Catalana en l'época de la decadència I. La «Controvèrsia sobre la perfecció de l'idioma Català» d'Antoni de Bastero», Revista de Catalunya, 3 {I925}, 478. 18 A València, ja en el segle XVI, Martí de Viciana escrivia en el seu opuscle Ala banzas de las lenguas heb.rea, griega, latina, castellana y valenciana, que «La lengua va lencianagrandemente conviene, por ser ella breve y compendiosa, de tal manera, que ho ra por hora u haja por haja de escritura, dara mas sentencia y bien cartada y ganara el cuarto de las palabras o escritas con la lengua castellana». També en el segle XVII, Llo renç Matheu, en el Tractatus de Regimine Regni Valentiae, Lió, 1677, deia elogiant al valencià: «Brevis, nam inter coeteras huius saeculi brevitates, summam obti- 16 ANTONI ARNAL I BELLA idioma valenciano (1734), fa una alabança del laconisme quan es criu que «La calidad sola de breve es, en un idioma, tan apreciable que no puede ser mayor». El mateix Ros torna a insistir en aquesta qüestió en el seu tractat Cualidades y blasones de la lengua valencia na (1752), on diu que Es en un idioma la cualidad de breve de las principales que al artífice ayudan para ellaconismo, y si cuanto mas sucintament se habla es tanto mas comprensible lo que se quiere expresar. 19 També Marc Antoni d'Orellana, cap a finals del XVIII, en el primer volum de Valencia antigua y moderna, segueix aquests ma teixos supòsits, quan escriu que Entre tan bellas especialidades corno acompaña nuestro idioma( ... )es la circunstancia de su mucha concisión, siendo dechado del mas fino laco nismo por su mucha copia de voces monosílabas.20 Tots aquets tòpics lingüístics del segle XVIII els torna a repetir Ballot, en el «Prefaci» de la seva gramàtica, quan escriu, referint-se al català, que no hi ha llengua que ab mes breus paraulas diga mes alts y millors con ceptes ...2 I He ja dit també que ab dificultat se podra trobar altra llengua, que sia mes breu y concisa que la nostra; y axó es per la abundancia que tè de monossíllabos ... 22 Es incalculable la abundancia de monossíllabos de la llengua cathalana; net». Francisco Almela, "El Monosilabismo valenciano», Revista valenciana de filología, l (1951), 105-106. 19 Almela, op. cit., 107. 2°Ibid. 21 Ballot, GramalÍca y apología ... , XVI. 22 Ibid., XIX. LA GRAMÀTICA DE BALLOT y esta es una de las preciositats que la fan mes recomendable; puix no hi ha llengua que ab tanta brevedat diga mes, ni explique mes concisament las ideas.23 Ara, allí on Ballot se'ns apareix com un apologista il·lustrat és en atribuir al vocabulari del català una pretesa abundor de termes científics, artístics o técnics, que reflectirien els progressos intel lectuals i científics d'una nació industriosa con la Catalunya de començaments del segle XIX. Un dels aspectes més importants de las teories il·lustrades so bre el llenguatge, sobretot en la segona meitat del segle XVIII, és la vinculació directa del progrés dels pobles amb el de les seves llen gües. D'aquesta manera, l'estudi del vocabulari de les diferentes llengües mostraria el perfeccionament de les societats. Encara que tots els homes parlin, semblava clar, per a la lin güística del segle XVIII, que no totes les llengües tenien el mateix estatut, ni podien abastar la mateixa perfecció. Per a l'antropolo gia il·lustrada, la història és acumulativa i evolucionista; això es re flectiria en la llengua, en el sentit que l'acumulació de saber d'un poble, en el marc del progrés científic, tindria com a conseqüèn cia un augment del vocabulari. Així, els pobles civilitzats tindrien més mots en el seu vocabulari que els salvatges, perquè tindri en més necessitats. Com escriu Condillac en la Grammaíre: «les hommes, en acquérant des connoissances, ont besoin d'une lan gue plus étendue». Segons això, segueix dient Condillac, hi haurà doncs, unes llengües més perfectes que d'altres, de manera que 23 lbid., XXIII. Més endavant, Ballot relaciona aquesta concisió del català amb la perfecció que la brevetat atorga a l'hebreu. Així, en una nota a peu de pàgina (p. 262), torna a insistir en el fet que el català «per la abundancia de monosílobos, que conté, es una de les mes perfectas; puix es molt breu en explicar los concep tes, y esta es la major perfecció de una llengua. Frustra fiunt per pIu ra, quaep er pau ciorafieri possunt. Una de las particularitats, que fan mes recomendable la llengua hebrea es la brevetat. ¿perque, donchs esta mateixa circunstancia no ha de fer re comendable oí. la llengua cathalana?».