Una aproximació al procés de reconeixement de l’anomenada avantguarda artística valenciana dels anys 30 Treball de Fi de Màster Vera Renau Alejandro DNI: 20246736 C Tutora: Nuria Peist Màster d’Estudis Avançats en Història de l’Art Universitat de Barcelona Setembre 2015 ÍNDEX Introducció Objectius 1 Estat de la qüestió 4 Marc teòric 7 Metodologia 9 1. La introducció de l’art d’avantguarda al sistema artístic valencià 1.1. L’Acadèmia i el Museu de Belles Arts 13 1.2. Les Exposicions Regional de 1909 i Nacional de 1910 15 1.3. El sorollisme 1.4. La renovació artística de la dècada dels anys 20: els debats en la literatura i les arts plàstiques. El cas de la Societat d’Artistes Ibèrics 21 1.5. El focus avantguardista al País Valencià: la Primera Manifestación de Arte Joven i la revist Taula de Lletres Valencianes 25 2. Els seus primers passos com a grup: algunes consideracions respecte a les condicions socials d’accés 2.1. La qüestió del reconeixement familiar 34 2.2. La seva etapa de formació a l’ Escola de Belles Arts de Sant Carles: l’accés a la professió artística 40 3. Els primers anys d’actuació: la II República i la Guerra Civil 3.1. Primeres consideracions entorn a la seva activitat grupal 48 3.2. La Exposicón de Arte de Levante: un cas exemplar de la voluntat reformadora des de dintre del sistema 55 3.3. El sorgiment de la Sala Blava l’any 1929: un espai alternatiu 58 3.4. El debat sobre el compromís polític de l’art en època republicana: L’Agrupació Valencianista Republicana (1930 - 1932) 62 3.5. Els canvis en el sistema artístic impulsats pel govern republicà: l’Escola de Belles Arts 69 3.6. La constitució de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (1933) i la primera etapa de Nueva Cultura (1935 - 1936): l’art d’agitació i propaganda 72 3.7. L’esclat de la Guerra Civil: l’agrupació entorn a l’Aliança d’Intel.lectuals per la Defensa de la Cultura. València, capital de la República (1936 – 1937) 77 4. L’inici del procés de recuperació de l’anomenada avantguarda artística valenciana dels anys 30 4.1. La inclusió del focus renovador valencià dels anys 30 en la historiografia de l’art espanyol durant els anys 60 i 70 87 4.2. L’Activitat expositiva a València durant els anys pre- democràtics 94 4.3. La Bienal de Venècia del ‘76: España. Vanguardia artística y realidad social, 1936 - 1976. La tornada de Josep Renau a Espanya 98 4.4. El tractament historiogràfic durant els anys 80 101 4.5. L’Exposició Artistas Valencianos de la Vanguardia de los Años 30 (1981) i altres intents de recuperació durant els anys 80 108 4.6. L’entrada a les institucions museístiques 112 Conclusions 117 Bibliografia 120 Agraïments i prolegomen La idea de realitzar aquest treball d’investigació sorgeix a partir d’una experiència prèvia en un treball realitzat per a la Galeria d’Arte Moderna di Roma Capitale: la realització d’una exposició entorn a la Galeria la Cometa, activa a la ciutat de Roma durant els anys 30, i dels intel.lectuals i mecenes que en fan formar part: Libero de Libero i Mimmi Pecci Blunt, entre d’altres. Com aquest nucli cultural portava a terme una activitat artística paral.lela a aquella que el règim feixista mussolinià propugnava a través de les Quadriennali? Com sorgien les agrupacions d’artistes, com l’anomenada Scuola Romana, per defensar els seus interessos front a un sistema d’art defensat per un règim polític amb el que no estaven d’acord? I, encara més, per què tots aquests dissidents del sistema polític i artístic, acabaven per exposar també - si podien - a les mateixes Quadriennals convocades perls organismes oficials? Totes aquestes preguntes em van portar a qüestionar-me que passava al context artístic del País Valencià. Què va ocòrrer allí durant els anys 30? Com ho trobe interpretat als museus o a les entitats culturals responsables de la seva conservació? Quina lectura dels esdeveniments se’ns dóna des de la historiografia de l’art? Donna Haraway proposa, a partir de les seves idees sobre el coneixement situat, que qualsevol objecte de tesi o d’investigació és indissociable de la subjectivitat de qui la realitza, per la qual cosa és recomanable explicitar el lloc des d’on emetem el nostre judici al respecte (Ciencia, cyborgs y mujeres: la reinvención de la naturaleza. Cátedra, Madrid: 1995). Així doncs, trobem justificades aquestes paraules d’introducció. A tots aquells que m’han acompanyat en aquest transcurs, van dedicats aquests agraïments: a Nuria Peist, la meva tutora, per la seva paciència, el seu recolzament en tot moment i per haver- me acompanyat des d’un principi en aquest procés, de vegades no gens fàcil. Als meus companys i amics del Màster d’Estudis Avançats en Història de l’Art de la Universitat de Barcelona per les hores de reflexió i biblioteca, i l’esforç compartit. De la mateixa manera, a l’equip de treball del Departament d’Art Modern i Contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya, on he trobat autèntiques mestres de l’ofici, tot un referent a seguir. A tota la gent que des de València m’ha ajudat amb els seus consells i les seves indicacions, amics i professors, imprescindibles per a la realització d’aquest treball. També a les professionals de la GAM de Roma, amb qui vaig tindre l’oportunitat de treballar i aprendre, i em van fer veure tantes coses. Finalment, de manera molt especial, als meus amics i família, sempre al meu costat, entre ells els meus pares i el meu germà Lluís, que sempre m’han recolzat fermament en tot allò que he decidit fer. INTRODUCCIÓ La instauració del sistema artístic de la modernitat en un nucli perifèric com era la ciutat de València durant els la dècada de 1930 es va produir d'una manera particular. La voluntat de canvi s'havia manifestat com una lluita per la renovació i la integració de nous valors reformadors en l'art. No obstant això, les situacions d'emergència política i social alterarien aquest procés. Dilucidar de quina manera es va desenvolupar i com ha passat a la història és allò que ens proposem amb la realització d'aquest estudi. Objectius generals L’objectiu principal del nostre treball és esbrinar quin ha estat el procés de reconeixement dels artistes inclosos dintre de l’anomenada avantguarda artística valenciana dels anys 30. Sota aquesta denominació de caràcter general d’avantguarda artística valenciana es solen associar tota una sèrie de figures que van actuar durant aquests anys a l’espai geogràfic del País Valencià. No obstant això, nosaltres ens referim en concret al grup que va treballar durant els seus primers anys d’activitat entorn a la figura de Josep Renau. Serien, a més d’ell, Francesc Badia, els germans Antonio i Manuela Ballester, Francesc Carreño i Rafael Pérez Contel. Els trets característics que els van unir van ser la lluita per la introducció d’innovacions respecte als valors artístics hegemònics, basats en la defensa d’un art de tradició sorollista que a penes permetia variants. Amb això aniria lligada la voluntat de canvi respecte al sistema artístic dominant, basat en les acadèmies de belles arts i les exposicions nacionals de belles arts, intrínsecament lligat a la societat petit-burgesa conservadora que el sostenia. Veurem com l’activitat d’aquests artistes s’intensificaria, d’acord amb el seu ferm compromís polític i cultural, durant la II República espanyola, per la qual van lluitar durant la Guerra Civil (1936 - 1939). 1 Analitzarem de quina manera es produeix la introducció de l’art d’avantguarda en aquest sistema artístic valencià, el context on van sorgir les pràctiques artístiques dels artistes en els que nosaltres ens centrem. Amb això, tractarem d’explicar quins eren els mecanismes que s’activaven per tal que un artista tingués èxit, com veurem una qüestió que no és arbitrària. Per això mateix, haurem de determinar fins a quin punt els nostres artistes en van poder prescindir d’aquests mecanismes del sistema dominant. D’una altra banda, estudiarem la importància de la unió inicial com a grup, per tal de després ser considerats. Aquest lligam es va intensificar al llarg de la II República, quan la seva vinculació directa amb agrupacions es va formalitzar, en primer lloc sota l’Agrupació Valencianista Republicana, després la Unió d’Artistes Proletaris i més endavant, ja en tems de guerra, amb l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes en Defensa de la Cultura de València. Es van mantenir lleials al govern republicà i amb allò que des dels organismes oficials se’ls demanava durant aquesta situació extrema. Buscarem constatar com aquesta consistència en la unió inicial és important per a la seva valoració posterior. Examinarem què ocorre quan s’arriba a una situació tan extrema com és un conflicte bèl·lic i les seves conseqüències. En aquest cas concret, seria l’esclat de la Guerra Civil espanyola i el conseqüent trasllat de la II República a la ciutat de València. Ens qüestionarem com afecten aquest tipus d’esdeveniments en el desenvolupament del sistema artístic. No va ser fins als anys 60 que es va començar a recuperar la història d’aquest fenomen artístic. Això va ocórrer a partir de la influència de les tendències marxistes en historiografia de l’art en la crítica dissident al règim franquista. A partir d’aquest moment es van produir certs intents de sistematització de la història de l’art espanyol del primer terç del segle XX, els primers que van incloure l’activitat del focus valencià. Donar raó sobre per què és en aquest moment que s’inicia la recuperació d’aquesta manifestació artística és també un dels nostres objectius. També a les acaballes del franquisme es va donar un intent de recuperació per les institucions culturals valencianes, preocupades pels seus referents. L’eufòria cultural i el deure preestablert de les institucions culturals modernitzades durant els anys 80 van 2 provocar que açò succeís, a partir de la proclamació de la Constitució l’any ‘78 i de la consolidació d’aquesta amb l’arribada al poder del Partit Socialista l’any 1982. Després d’aquesta dècada d’intent de reconeixement, sembla que s’hagi deixat de banda la qüestió. Les tendències dintre de la història de l’art van canviar, com contrastarem, de la mateixa manera que les corrents o la manera d’actuar de les mateixes institucions culturals. L’Institut Valencià d’Art Modern, principalment, entre altres entitats culturals, posseeixen bona part de les col·leccions d’aquests artistes, però sembla que no acaba d’establir-se un discurs al respecte, més enllà del cas concret d’en Josep Renau –i amb matisos – . S’han convertit en una mena de referents silenciats, amb una recepció crítica ens permetríem afirmar que prou escassa. Ens preguntem per què ocorren aquests fets. Per què no trobem documentats aquests d’artistes per part de les institucions museístiques públiques responsables? Trobem publicacions, més o menys especialitzades, com ara manuals d’història de l’art valencià, de les avantguardes espanyoles i en concret valencianes, alguns estudis referents al grup com a tal, a banda d’algunes monografies i catàlegs d’exposicions – recordem, el cas d’en Renau resulta una excepció, fenomen que també ens tractarem d’explicar al llarg de la nostra investigació –, però existeix una resposta al respecte des de les entitats museístiques encarregades de comunicar i transmetre la història de l’art? Ens preguntem també perquè certs artistes són més reconeguts o defensats que altres, perquè es fan determinades exposicions – o se’n censuren d’altres – en un cert museu, què i qui hi ha darrere dels diversos discursos o maneres d’entendre la història de l’art. Es tracta d’esbrinar fins a quin punt han estat reconeguts, tant com a grup, com de manera individual. La nostra tasca és, amb tot, tractar de donar resposta a totes aquestes preguntes: dilucidar fins a quin moment aquests artistes han estat reconeguts i, sobretot, tractar d’investigar com aquest procés s’ha donat i per quines raons ha estat així, encara que sigui de manera aproximativa. 3 Estat de la qüestió La nostra intenció no és aportar noves dades respecte a la vida i obra d’aquest grup, en el sentit més estricte que es sol aplicar a l’hora de fer estudis d’història de l’art tradicional. Més bé seria una nova ordenació o classificació de la informació ja existent per tal d’elaborar una interpretació basada en un punt de vista sociològic. Això és, a partir de la bibliografia existent, tractar d’analitzar els anomenats agents de reconeixement (Peist, 2012) per tal d’extraure hipòtesis respecte a la seva fortuna crítica. Així, desenvoluparem l’estat de la qüestió en tres nivells d’anàlisi. El primer pas seria determinar de quina informació històrica disposem per tal d’extraure quines han estat les relacions socials o els agents que han influït en el reconeixement o la possible consagració dels artistes: els marxants, els crítics, els col·leccionistes, les galeries, el mercat artístic, etc. Determinarem així què és el que pretenem dur a terme. Valorarem a partir d’aquesta informació quina ha estat la presència dels nostres artistes en la bibliografia especialitzada (monografies, manuals, catàlegs d’exposicions...), per establir les nostres hipòtesis al respecte de qui ha parlat d’aquests artistes i des de quina perspectiva. A partir de l’estudi de monografies, manuals generals d’història de l’art contemporani valencià i/o espanyol, catàlegs d’exposicions individuals i col·lectives, estudis de col·leccionisme i mercat artístic, etc., tenim la intenció d’arribar a unes conclusions aproximatives respecte a com ha estat la seva fortuna crítica. També és necessari estudiar les fonts primàries, com poden ser la premsa de l’època respecte a l’art i a la crítica del moment, o els mateixos testimonis d’alguns dels artistes o gent del seu entorn. La situació amb la que ens trobem és, per una banda, que no es tracta d’artistes que han estat massa estudiats, tret del cas de Josep Renau, com hem apuntat. Per a la localització del fenomen artístic hem emprat els estudis sobre la introducció de l’art de les avantguardes a l’Estat espanyol d’historiadors de l’art Valeriano Bozal, Jaime Brihuega o Javier Pérez Segura, des d’una òptica general però que ens ajuden a situar el nostre cas d’estudi. Per entendre, al seu torn, les corrents historiogràfiques en que aquests s’han situat, i d’aquesta manera entendre el punt de vista des del que s’ha tractat la qüestió de les avantguardes artístiques valencianes dels anys 30, ens han resultat molt útils les investigacions realitzades o coordinades per Jesús Carrillo, director de Programes 4 Culturals del Museu Nacional d’Art Reina Sofia, de la mateixa manera que altres publicacions de la revista Desacuerdos. Així com les tesis de la historiadora de l’art Paula Barreiro o les de Jesús Marzo, que tracten la qüestió del desenvolupament de la teoria franquista durant el franquisme i els primers anys de la democràcia. Així mateix, centrant-nos en publicacions específiques sobre la qüestió de l’art contemporani valencià, on esperàvem trobar informació més detallada, hem emprat les diverses compilacions d’història de l’art específicament valencià, com la coordinada per Vicente Aguilera Cerni entre els anys 1986 i 1988, les investigacions de la qual donarien com a fruit l’únic llibre que hem trobat que tracti l’art valencià dels anys 30: Arte valenciano: años 30 (Generalitat Valenciana, 1998), on hi participen els especialistes que s’han apropat més a fons a la qüestió, des dels seus diferents camps d’estudi: Xesqui Castanyer quant a pintura, José Luis Alcaide y Javier Pérez Rojas sobre gravat i disseny gràfic, Facundo Tomàs sobre cartellisme, Juan Ángel Blasco Carrascosa sobre escultura o Francisco Agramunt Lacruz sobre avantguardes valencianes en general. Trobem que aquests dos últims han realitzat la major part dels textos inclosos en catàlegs d’exposicions que se’ls han dedicat als nostres artistes. En el cas d’Agramunt Lacruz, trobem que ha realitzat diverses publicacions directament relacionades amb el tema que ens interessa, com es podrà comprovar. No obstant això, es tracta més bé de reculls de dades i informació, com hem dit interessant, però que de vegades deixa alguns buits si tractem la qüestió des d’un punt de vista científic. També el crític d’art Manuel Garcia és especialista en l’art dels anys 30 valencià, i ha escrit nombroses publicacions en relació amb la qüestió de l’exili, de la mateixa manera que altres textos, per exemple, sobre Manuela Ballester. Com ja hem assenyalat, sobre la figura de Josep Renau existeixen moltes més investigacions publicades respecte a la resta de membres del grup que tractem. Hem emprat els catàlegs editats a finals dels anys 70, dels mateixos Valeriano Bozal i Tomàs Llorens, en el cas de la Biennal de Venècia de 1976, o de Manuel Garcia, pel que fa a la informació publicada pel Museu d’Art Modern Espanyol i el Museu de Belles Arts de València l’any ‘78. Les dades més actualitzades les trobem en la biografia realitzada per Albert Forment, l’any 1997, recuperada per Brihuega per al catàleg que va coordinar per a la exposició que la Universitat de València li va dedicar l’any 2007, un dels més complets que trobem sobre l’artista en qüestió. De la mateixa manera, Miguel Cabañas Bravo 5