La majoria de llibres de Virus editorial es troben sota llicències lliures i per la seva lliure descàrrega. Però els projectes autoges- tionaris i alternatius, com Virus editorial, necessiten un impor- tant suport econòmic. En la mesura que oferim bona part del nostre treball pel comú, creiem important crear també formes de col·laboració en la sostenibilitat del projecte. Subscriu-t’hi!! La mayoría de libros de Virus editorial se encuentran bajo li- cencias libres y para su libre descarga. Pero los proyectos au- togestionarios y alternativos, como Virus editorial, necesitan de un importante apoyo económico. En la medida en que ofrecemos buena parte de nuestro trabajo para lo común, creemos impor- tante crear también formas de colaboración en la sostenibilidad del proyecto. ¡Subscríbete! https://www.viruseditorial.net/es/editorial/socios Mark Fisher Realisme capitalista No hi ha alternativa? Pròleg de Fruela Fernández Índex Aquesta llicència permet copiar, distribuir, exhibir i interpretar aquest text, sempre que es compleixin les següents condicions: Autoria-atribució: s’haurà de respectar l’autoria del text i de la seva traducció. Sempre es farà constar el nom de l’autor/a i el del traductor/a. No comercial: no es pot utilitzar aquest treball amb finalitats comercials. No derivats: no es pot alterar, transformar, modificar o reconstruir aquest text. Els termes d’aquesta llicència hauran de constar d’una manera clara per qualsevol ús o distribució del text. Aquestes condicions es podran alterar només amb el permís explícit de l’autor/a. Aquest llibre té una llicència Creative Commons Attribution-NoDerivs-NonCommercial. Per a consultar les condicions d’aquesta llicència es pot visitar creativecommons.org/ licenses/by-nd-nc/1.0/ o enviar una carta a Creative Commons, 559 Nathan Abbot 6 Pròleg. Pensar amb Mark Fisher. Una invitació Way, Stanford, California 94305, eua. Fruela Fernández © 2022 John Hunt Publishing ltd.y Mark Fisher © 2022 de la present edició, Virus Editorial 13 És més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del © 2022 de la traducció, Pablo Romero Noguera capitalisme 33 I si tothom està d’acord amb la teva protesta? Tìtol: Capitalist Realism. Is There No Alternative? 41 El capitalisme i allò real 51 Impotència reflexiva, immobilització i comunisme Disseny de coberta: Virus editorial liberal Traducció de l'anglès: Pablo Romero Noguera 69 6 d’octubre de 1979: «No et comprometis en res» Edició i maquetació: Virus Editorial 83 Tot el que és sòlid s’esvaeix en les relacions públiques: Correcció d'estil i ortotipogràfica: Concepció Marco i Santclement l’estalinisme de mercat i l’antiproducció burocràtica Primera edició en català: octubre de 2022 109 «Si poguessis veure com es juxtaposa una r ealitat amb l’altra»: el realisme capitalista com a treball oníric ISBN: 978-84-17870-19-5 La traducció d'aquest llibre ha el trastorn de memòria Dipòsit legal: B-19069-2022 estat possible gràcies a una ajuda de 125 «No hi ha centre de comandament» 141 Una supernanny marxista VIRUS Editorial i Distribuïdora, sccl C/ Junta de Comerç, 18, baixos 08001 Barcelona Tel. / Fax: 934 413 814 [email protected] www.viruseditorial.net Pensar amb Mark Fisher. per tant, és una passa fonamental per a qualsevol pro- jecte col·lectiu emancipador. Una invitació No és casualitat que el temps hagi estat un dels te- mes centrals —i tal vegada més suggestius— de l’obra de Mark Fisher (1968-2017). Com a analista de la cul- tura popular, Fisher va viure amb frustració i estra- nyesa l’esgotament de les energies que havien marcat les dècades dels setanta i vuitanta i l’ascens d’una ten- dència nostàlgica, repetitiva i autocomplaent —allò que el seu amic i col·lega Simon Reynolds va ano- menar «retromania».2 Malgrat que pugi semblar un El temps és un terreny de lluites: allò que en sabem i fet purament artístic, Fisher va localitzar l’origen en relatam —els canvis, les connexions, les possibili- d’aquest mal en el «realisme capitalista», és a dir, el tats— està condicionat per la nostra posició dins un triomf polític i, sobretot, cognitiu del neoliberalisme. espai social i, a la vegada, condiciona allò que podem Com altres crítics contemporanis, Fisher entenia que imaginar i fer políticament. L’horitzó que ens apareix el programa neoliberal no s’ha limitat a la transforma- al davant és, per exemple, molt diferent si entenem la ció de l’economia, sinó que cerca una reforma completa Transició postfranquista com a resultat de la bona vo- de la subjectivitat (ja ho va dir, amb plena claredat, Mar- luntat de les parts implicades —el famós «esperit» de garet Thatcher: «L’economia és el mètode; l’objectiu és la Transició— o si la plantejam com a pacte entre elits canviar l’ànima i el cor de la nació»).3 D’aquesta manera, que cercaven controlar i neutralitzar el risc que posa- Fisher defensava que la victòria neoliberal no tan sols ven les demandes populars més radicals.1 Així, mentre ha imposat la convicció que el capitalisme «és l’únic que la primera interpretació ens confirma en allò que som («va ser el millor dels acords, una cessió de totes les parts, és impossible canviar res»), l’altra ens dona 2. Simon Reynolds (2012): Retromania. Pop culture’s addiction to its own past, Faber and Faber, Londres, 2012. peu a criticar-ho i transformar-ho. Polititzar el temps, 3. Ronald Butt: «Economics are the method: the object is to change the soul», Sunday Times, 3 de maig de 1981. Es tracta d’una entrevista pu blicada quan Thatcher només duia dos anys com a primera mi- 1. Com fa Emmanuel Rodríguez al seu excel·lent assaig Por qué fracasó nistra del Regne Unit. Es pot trobar al web de la Fundació Thatcher: la democracia en España, Traficantes de Sueños, Madrid, 2015. bit.ly/3BhU50L. 6 7 sistema polític i econòmic viable», sinó que fins i tot professionals com anímics. Malgrat la seva estada a «ha esdevingut impossible ni tan sols imaginar una la prestigiosa (i altament neoliberal) Universitat de alternativa coherent». Així, anul·lada la possibilitat de War wick, on es va doctorar i va formar part d’un in- concebre res més enllà de les barreres mentals del rea- fluent col·lectiu acceleracionista (el ccru), Fisher era lisme capitalista, el futur —el temps, justament, de la un acadèmic a la deriva, que enganxava una feina novetat, de la utopia, d’allò que encara està per fer— pre cària rere l’altra en centres de formació professio- desapareix i ens giram cap al passat, com l’únic espai de nal. D’a ques ta insatisfacció amb l’ensenyament, però, sorpresa i consolació. d’aques ta mescla entre el sentiment d’exclusió i el Em sembla, però, que aquesta sensibilitat de Mark rebuig vers la burocràcia universitària, va néixer l’es- Fisher vers el temps també tenia un segon origen: la pai d’escriptura decisiu per a l’obra de Fisher: el blog. precarietat. Les lectores actuals que s’acostin a la seva En una conversa amb Rowan Wilson, Fisher va ex- obra per primera vegada es trobaran amb la imatge plicar que aquest havia estat una reacció contra «el d’un autor tocat per l’aura del cànon: els seus llibres es trauma de la tesi doctoral», és a dir, contra la rigidesa tradueixen a diverses llengües —és prou impressio- de l’estil acadèmic i la seva exigència hiperbibliogrà- nant l’aposta, en aquest sentit, de l’editorial argentina fica.6 Així, quan la seva vocació acadèmica estava Caja Negra—, s’han compilat els seus textos dispersos més aviat bloquejada i frustrada, les entrades de blog i inèdits4 i, fins i tot, seguint el prestigiós model dels es varen convertir en una eina experimental: textos acadèmics al Collège de France, tenim una edició del oberts i sense restriccions genèriques, de publicació curs que impartia a la Universitat Goldsmiths de Lon- urgent, en els quals Fisher feia un ús original i lliure dres l’any que es va suïcidar.5 La persona que va publi- de les seves lectures, cercant noves maneres d’expres- car Realisme capitalista l’any 2009, però, formava part sar-se, nous objectes d’anàlisi i nous interlocutors. d’un altre temps, més incert. La seva trajectòria esta- Aviat, K-Punk¸ el mític blog de Fisher, esdevindria (en va marcada per la inestabilitat i els alts i baixos, tan paraules, un altre pic, de Simon Reynolds)7 el centre 4. El monumental K-Punk: The collected and unpublished writings of Mark Fisher (2004-2016), editat per Darren Ambrose i publicat l’any 6. Rowan Wilson: «They can be different in the future too: Mark Fis her 2018 per Repeater. Caja Negra n’ha fet una edició en castellà en tres interviewed», Verso Books, 16 de gener de 2017, bit.ly/3RKOqaA. volums. 7. Simon Reynolds: «Mark Fisher’s K-Punk blogs were required read - 5. Mark Fisher: Postcapitalist desire: The final lectures. Transcripció i edic ió ing for a generation», The Guardian, 18 de gener de 2017, bit.ly/ de Matt Colquhoun. Repeater, Londres, 2021. 3LcLlxC. 8 9 d’una «constel·lació» digital que seria fonamental per a la els fa funcionar, els torna útils i pertinents amb una configuració d’allò que podríem anomenar el «nou» as- sensació d’entusiasme intel·lectual i d’apassionament saig britànic d’esquerres —el qual tendria, amb els anys, per les idees que trenca amb qualsevol casta d’escolas- una importància cabdal per dotar de discurs i d’aparell ticisme (un dels pitjors vicis de l’escriptura acadèmica, cultural el moviment corbynista dins el laborisme.8 aixafada sota el pes de l’exhaustivitat referencial). Consider important fer aquesta distinció entre el nos- Tal vegada podríem comprendre millor la particula- tre temps —el del Mark Fisher postmortem, canònic— i el ritat de Fisher si recordam una descripció que va fer temps de l’escriptura —del Fisher viu, incert, under- Stuart Hall d’Antonio Gramsci9 —i potser no resulta- ground— a l’hora de llegir Realisme capitalista. Allò ria irrellevant, en aquest punt, pensar el paral·lelisme que hi trobareu no són «grans teories», ni ambicioses entre les afinitats mentals que generen els formats: construccions conceptuals, ni molt manco una volun- els apunts fragmentaris i quasi diarístics del Gramsci tat de sistema. Perquè les virtuts d’aquest assaig tenen empresonat, les reflexions espontànies i alliberades molt a veure amb l’aposta estilística de K-Punk: una de Fisher al «quadern» digital del blog. Segons Hall, comprensió plenament política del present, que arri- Gramsci va ser un pensador estratègic, és a dir, qualcú ba a captar, amb una finesa excepcional, els moviments que cer cava proposar plans, mesures i conceptes útils ideològics i cognitius que s’amaguen en els materials i per a si tuacions polítiques concretes, sense plantejar-se els problemes més diversos: de la salut mental a la te- la possibilitat de bastir un sistema tancat o una teoria ge- leporqueria, d’una pel·lícula comercial quasi oblidada neral. A vegades, per tant, la seva obra ens pot semblar o un moviment de música electrònica a la burocratit- «poc teòrica» i «massa concreta», massa vinculada a con- zació. Malgrat que els seus referents teòrics no ens textos històrics i socials que ens resulten llunyans. És semblin gaire innovadors —Fredric Jameson, Slavoj aquí, però, en aquestes respostes a la matèria urgent, on Žižek, Deleuze i Guattari, «Bifo» Berardi o Herbert es troba sovint la grandesa de pensament de Gramsci i, Marcuse—, el mèrit es troba en la manera com Fisher em sembla, potser també la de Fisher. De fet, si hi ha un tret particularment notable en els seus textos és la capacitat per proposar conceptes fascinants, que il·lu- 8. L’assagista Alex Niven —amic i membre de les dues editorials que minen un sentiment, una situació o un conflicte sense Fisher va ajudar a crear, Zero Books i Repeater— l’ha situat com a referent del «corbynisme intel·lectual», un moviment de joves carac- teritzades per la precarietat laboral. Paga la pena llegir l’entrevista «Mark Fisher was the intellectual leader of a generation», publicada 9. Stuart Hall: «Gramsci’s relevance for the study of Race and Eth- a The New Statesman (bit.ly/3BDw3i9). nicity», Journal of Communication Inquiry, 10, 1986, p. 5-27. 10 11 quedar-se fermats a l’interior d’un sistema teòric. Pens, òbviament, en el «realisme capitalista» que dona títol a aquest llibre, però també en «l’hedonia depressiva» (la incapacitat per «fer res que no sigui perseguir el plaer») que pateixen els seus estudiants o en la seva «postlè- xia», és a dir, l’habilitat dels adolescents per processar «les dades saturades d’imatges del capital sense necessi- tat de llegir». Stuart Hall també deia que l’obra de Gramsci no ens podria ser d’utilitat si no la desenterram, amb molt a de cura, del seu marc històric i la tornam a trasplantar amb la mateixa cura. Malgrat que sigui molt més pro- pera en el temps, trob que faríem bé d’aplicar aquest És més fàcil imaginar-se consell a l’obra de Mark Fisher: llegir-la en el seu temps des del nostre, sense que l’un no s’imposi a l’al- la fi del món que la fi del tre. Mentre que els sistemes culturals i acadèmics es caracteritzen, justament, per la seva tendència a fixar capitalisme un temps, a reduir una complexitat temporal en favor d’un instant institucional, l’oportunitat del pensa- ment es troba sempre allà on hi ha incertesa, on tot està encara per fer i per definir. No prenguem, doncs, Realisme capitalista com a model d’una suposada «teo- ria fisheriana» que no existeix ni ha volgut mai existir; aprofitem, però, la invitació que ens fa per seguir pen- sant amb Mark Fisher. Fruela Fernández 12 En una de les escenes clau de la pel·lícula de 2006 d’Alfonso Cuarón Children of men (Fills dels homes), el personatge de Clive Owen, Theo, visita un amic a la central elèctrica de Battersea, que ara és una mena de barreja entre edifici governamental i col·lecció d’art pri- vada. En aquest edifici, que és en si mateix un artefacte patrimonial renovat, s’hi conserven tresors culturals com el David de Miquel Àngel, el Guernica de Picasso o el porc inflable de Pink Floyd. És l’únic moment del film en què podem albirar la vida de l’elit, que es refugia dels efectes de la catàstrofe causada per l’esterilitat mas- siva: no hi ha cap naixement des de fa una generació. Theo pregunta: «Què importa tot això si no hi haurà ningú per veure-ho?». L’excusa ja no poden ser les gene- racions futures, perquè no n’hi haurà. La resposta de l’amic és d’hedonisme nihilista: «Miro de no pensar-hi». El que té de particular la distopia de Children of Children of men: el món que projecta sembla més aviat men és que és específica del capitalisme tardà. No hi una extrapolació o exacerbació del nostre que una al- trobem el típic totalitarisme a què ens té acostumada ternativa. En el món de la pel·lícula, com en el nostre, la distopia cinematogràfica de l’estil de V de vendetta l’ultraautoritarisme i el capital no són, de cap manera, de James McTeigue (2005). A la novel·la de P. D. James incompatibles: els camps de concentració i les cade- en què està basada la pel·lícula, la democràcia és sus- nes de cafeteries hi conviuen amb naturalitat. A pesa i el país el governa un autoproclamat guardià, Children of men, l’espai públic està abandonat, envaït però sàviament el film deixa aquesta qüestió en se- de brossa sense recollir i de bèsties salvatges a l’aguait, gon pla. El que podem deduir és que les mesures auto- com en l’evocadora escena del cérvol que corre lliure- ritàries que ho regeixen tot brollen d’una estructura ment dins d’una escola en ruïnes. Els neoliberals, rea- política que, en teoria, continua sent democràtica. listes capitalistes per excel·lència, han celebrat la L’ano menada guerra contra el terrorisme ens hi ha destrucció de l’espai públic, però, a despit de les pro- preparat: la normalització de la crisi ens aboca a una meses oficials, a Children of men l’Estat no desapareix situació en què resulta inconcebible revocar unes me- sinó que és reduït a les funcions militars i policials sures que han estat implementades per fer front a una més essencials. Dic promeses «oficials» perquè per emergència. Però quan s’acabarà la guerra? més que ideològicament el rebutjava, el neoliberalis- Quan mirem Children of men, inevitablement ens me descansava subreptíciament en l’Estat. Això va ve al cap una frase atribuïda tant a Fredric Jameson quedar clar de manera espectacular durant la crisi com a Slavoj Žižek: és més fàcil imaginar-se la fi del del 2008, quan l’Estat, convidat pels ideòlegs neolibe- món que la fi del capitalisme. Aquesta màxima re- rals, es va afanyar a rescatar el sistema bancari. sumeix a la perfecció el que vull dir amb realisme A Children of men la catàstrofe ni és a tocar ni ja ha ca pi talista, la impressió tan estesa que no només el tingut lloc, sinó que s’està esdevenint en aquell mo- ca pitalisme és l’únic sistema polític i econòmic viable, ment. No hi ha un moment definit del desastre, el sinó que ha esdevingut impossible ni tan sols ima- món no s’acaba amb un estrèpit, més aviat està en pro- ginar-ne una alternativa coherent. Abans les pel·lí- cés: desapareix, es dissol, s’ensorra gradualment. Qui cu les i novel·les distòpiques eren exercicis d’imag inació sap quin ha estat el detonant de la catàstrofe; les cau- d’aquesta mena, en el sentit que els desastres que ses es mantenen en el passat, tan absolutament allu- descrivien eren pretextos narratius per al sorgiment nyades del present que semblen el caprici d’un ésser d’altres formes de vida. Això no és el que ocorre a maligne, un miracle negatiu, una maledicció que cap 16 17