Mario Vargas Llosa realitza una anàlisi brillant, on posa en joc totes les seves experiències de creador i de lector. Per a Vargas, el Tirant és una novel·la total, a la vegada cavalleresca i històrica, militar i de moeurs, eròtica i psicològica, que utilitza tots els materials que li ofereix l’època: «la vasta realidad fue su cantera al mismo tiempo que su paradigma». De l’estirp dels grans «suplantadors de Déu», com Fielding, Balzac, Tolstoi o Faulkner, Martorell organitza aquests materials en un cos viu, coherent i desinteressat que, alhora que representa una realitat total, pretén d’imposar-se ell mateix com una realitat total única. Vargas Llosa examina dos «cràters actius», és a dir, dos episodis-clau que donen sentit a tots els «temps morts» o zones narratives d’enllaç. Els descompon en els diversos plans que els integren —objectius, subjectius, retòrics o mítics— i descobreix els mecanismes per mitjà dels quals l’autor els redueix a unitat narrativa —«vasos comunicants», «capsa xinesa»… De quina manera tan senzilla i tan incisiva Vargas Llosa, a mig camí de la intuïció personal i de l’estructuralisme, arriba allà on Nicolau, amb tota la rigidesa del seu mètode positivista, no havia arribat malgrat els seus esforços!