LES TRADUCCIONS DE L’APOCALIPSI DEL PARE GUIU CAMPS 2 LES TRADUCCIONS DE L’APOCALIPSI DEL PARE GUIU CAMPS DISCURS LLEGIT EL DIA 13 DE JUNY DE 2013 EN L’ACTE DE RECEPCIÓ PÚBLICA DE JOAN FERRER I COSTA a la REIAL ACADÈMIA DE BONES LLETRES DE BARCELONA i contestació de l’acadèmic numerari JOSEP MASSOT I MUNTANER Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Barcelona 2013 3 ISBN: 978-84-938885-2-7 Dipòsit legal: B 11.689-2013 4 EXCEL·LENTÍSSIM SENYOR PRESIDENT, IL·LUSTRÍSSIMES SENYORES ACADÈMIQUES, IL·LUSTRÍSSIMS SENYORS ACADÈMICS, SENYORES I SENYORS, Abans de res us haig d’expressar el meu agraïment per l’acte de generositat immens que heu tingut envers la meva persona en escollir-me com a membre d’aquesta Acadèmia. Un biblista cal que ho expressi a la manera de la Bíblia: ^Db< [. -; ta , t’yf[i ‘ rva< ] tma, h/ ’-lK’mWi ~ydsI ’xh] ; lKom i yTni j> qo ’ L’inefable sant Jeroni va traduir aquesta sentència del passatge de la trobada de Jacob amb el seu germà Esaú (Gènesi 32,11) de la manera següent: minor sum cunctis miserationibus et veritate quam explesti servo tuo I la Bíblia catalana: traducció interconfessional ho tradueix: Però jo sóc massa poca cosa per tants favors i per tanta fidelitat com has tingut amb mi, el teu servent Aquest és el sentiment que m’omple en passar a formar part d’aquesta docta corporació de què formen i han format part tantes persones admirades i estimades. Moltes gràcies, de nou. Haig d’evocar amb emoció la figura del meu antecessor en aquesta Acadèmia, el Dr. Manuel Riu i Riu. Us haig de dir que és una persona que sols vaig tenir el goig de tractar en una ocasió de la meva vida i ho recordo amb absoluta claredat, com si hagués passat ahir mateix. Jo devia tenir divuit o dinou anys i era estudiant de Teologia a la Facultat de Teologia de Sant Pacià de 5 Barcelona i, alhora, seguia els cursos de la llicenciatura en Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. Anava molt enfeinat, de manera que vaig anar a trobar el Dr. Riu, que aleshores era catedràtic del Departament d’Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història, i vaig gosar demanar-li si li faria res que em matriculés a la seva assignatura d’Història de l’Església Medieval, però que no veia possible que tingués temps d’assistir a les seves classes. Li vaig explicar que jo ja havia fet aquella assignatura a la Facultat de Teologia amb el Dr. Antoni Pladevall, just el curs anterior. El professor Riu, afable, em va dir que no em preocupés, que era bon amic de mossèn Pladevall i que si ja havia passat el curs, ell em posaria la mateixa nota. Li ho vaig agrair sincerament. L’endemà hi vaig tornar i li vaig portar una fotocòpia de la papereta de qualificació signada pel Dr. Pladevall i ell va complir amb gentilesa la seva promesa. No ens vam tornar a veure mai més. Ell era un savi medievalista i jo vaig anar fent camí en el món de l’estudi de la Sagrada Escriptura i de les filologies catalana i semítica, de manera que les nostres rutes no es van tornar a creuar fins que ara, per generositat vostra, passaré a ocupar el lloc que ell va deixar. El Dr. Manuel Riu havia nascut a Manresa l’any 1929, en una família amb arrels a Sant Llorenç de Morunys, on ell va morir l’any 2011. Manuel Riu va estudiar la llicenciatura en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i, just acabada la carrera, va passar a ser ajudant del professor Alberto del Castillo. La seva tesi doctoral portava el títol de Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel (s. VIII-XVI) (1961). El seu treball intel·lectual va ser immens. Ho demostra la seva extensíssima bibliografia recollida a en les pàgines inicials dels dos volums d’homenatge que els seus deixebles i amics li van dedicar en la revista universitària que ell mateix va fundar, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia (20-21 [1999-2000] 11-55). La seva obra supera els 722 títols, dels quals més de vint són llibres. Entre els anys 1966 i 1969 va ser catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de Granada. A partir del curs 1969-70 va guanyar el trasllat a la Universitat de Barcelona, on va treballar la resta de la seva vida acadèmica com a catedràtic d’Història de l’Edat Mitjana Universal. Va ser escollit com a membre de la Reial 6 Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a proposta de F. Udina, J. Vernet i J. Bastardas el 26 de novembre de 1981 i va llegir el seu discurs de recepció el 5 de maig de l’any 1983 sobre el tema de l’estudi de les restes òssies, els costums funeraris i les sepultures de les necròpolis que havia estudiat, més de trenta. El Dr. Manuel Riu va ser un treballador infatigable, dotat d’una gran curiositat intel·lectual, que féu aportacions de primer ordre per al coneixement del món medieval en un sentit molt ampli, amb un interès especial per la vida religiosa a les terres del bisbat d’Urgell, d’on provenia la seva família. Deixo l’evocació del professor Riu per passar a parlar de la figura exímia del Pare Guiu Camps, que sempre he considerat com el meu gran mestre en el camp de l’estudi de la Sagrada Escriptura, en què ell destacà com la gran figura catalana de la segona meitat del segle XX. En la presentació de la miscel·lània Guiu Camps, que porta per títol Tradició i traducció de la Paraula (Montserrat 1993), els curadors del volum —Frederic Raurell, Damià Roure i Pius-Ramon Tragan— van escriure unes paraules justíssimes, que recullen en síntesi el treball del P. Guiu: Més de cinquanta anys dedicats a l’estudi i a la interpretació de les Sagrades Escriptures l’han portat, amb un treball infatigable, a una riquesa de coneixements que s’estenen en amplis sectors de l’exegesi de l’Antic i del Nou Testament. L’arqueologia bíblica, el domini de les llengües semítiques, sobretot l’hebreu, l’arameu, el siríac, el coneixement de les tradicions veterotestamentàries, en particular els Salms, la interpretació del Nou Testament, en concret els Sinòptics i l’Apocalipsi, li donen el perfil d’un exegeta complet, que posseeix una coneixença global i profunda de la Bíblia (p. 5). El P. Guiu Camps havia nascut com a Jordi Camps i Reverter, el 19 de febrer de 1915, a Sant Vicenç dels Horts. El seu pare era un petit fabricant de vetes, que a penes guanyava per mantenir els seus fills. Va estudiar a l’escola del poble i, quan tenia deu anys va entrar a l’Escolania de Montserrat. M’havia explicat que el P. Anselm Ferrer li havia dit, molts anys després, que havia vist que pel que feia a la veu, no era pas gran cosa, però que es va adonar que aquella família necessitava que el nen pogués entrar a 7 Montserrat. Al cap de cinc anys deixà l’Escolania i tot seguit ingressà al Col·legi de Postulants de Montserrat. L’any 1932, l’abat Marcet li donà l’hàbit de Montserrat i li imposà el nom de Guiu, amb què tots el vam conèixer sempre, i amb el qual signava tots els llibres i cartes. Aquell mateix 1932 sortia el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i els dos volums de la traducció catalana i comentari del Psalteri del P. Bonaventura Ubach. En esclatar la guerra, al cap de quatre anys, el P. Guiu va anar a viure a Barcelona, per passar desapercebut davant de la persecució que es congriava. Allí li tocà de viure «la gran tribulació» (Ap 7,14) de l’assassinat del seu pare. Una vegada m’explicà, sense cap mena de rancúnia i amb una espurna de llàgrima als ulls, que sabien que l’assassí havia estat el «murciano» del poble, i la causa, el fet que el seu pare era un home religiós, que tenia una petita fàbrica, que a penes li donava per guanyar-se la vida. L’any 1937 pogué sortir de Barcelona. Fou acollit als monestirs de Maredsous i de Saint-André de Bruges. Allí seguí les classes del P. Charlier, que li ensenyà a estudiar la Bíblia amb les concordances, un llibre que dóna totes les ocurrències d’un mot, amb el context, que és fonamental per a determinar-ne el sentit bíblic. Això és el que ell també em va ensenyar quan preparàvem la traducció de la Bíblica catalana: traducció interconfessional. Quan la Guerra Civil es va acabar, va retornar a Montserrat i en el viatge de retorn, quan just arribava a París, es va trobar que tota la ciutat estava trasbalsada perquè acabava de començar la Segona Guerra Mundial. Quan m’ho explicava, jo li deia: «Pare Guiu, us han passat moltes aventures en la vostra vida.» I ell em responia: «Si ho reparteixes entre tots els anys que he viscut, no són pas tantes.» L’any 1941 va ser ordenat de prevere i començà la seva docència a Montserrat en Sagrada Escriptura, llengües bíbliques i teologia. Aquell mateix any, l’abat Escarré va establir l’Scriptorium Biblicum, on es va realitzar l’imponent treball de traducció bíblica de Montserrat després de la Guerra Civil. El P. Guiu passà dos anys a Salamanca (1943-1945) on va fer els estudis per a obtenir el doctorat en Teologia. La seva tesi doctoral va portar el títol de Bases de una metodología teológica (Montserrat 1954). A fi d’especialitzar-se en Sagrada Escriptura, va passar els anys 1948- 1949 a Roma, on assistí a classes a l’Institut Bíblic. Els professors 8 que més l’influïren foren Bonsirven i Zolli, antic rabí que s’havia convertit al cristianisme. El P. Ubach, el gran patriarca de la Bíblia d’aquell moment, va manifestar a l’abat Escarré que era molt convenient que el P. Guiu pogués anar a conèixer les terres de la Bíblia. Des de setembre del 1954 a setembre de 1955, el P. Guiu i el P. Romuald Díaz i Carbonell van fer la gran aventura del viatge a Orient. A Jerusalem van viure amb els franciscans i van anar a classes a l’École Biblique dels dominics. Van fer excursions a tots els països relacionats amb la Bíblia. De retorn, van visitar, Xipre, el sud de Turquia —les esglésies de l’Apocalipsi—, Patmos i Grècia. Van tornar a Montserrat via Itàlia. A Montserrat treballà en la versió del llibre de l’Apocalipsi, que sortí publicada l’any 1958 i que estudiem i editem críticament en aquest discurs. Guiu Camps es va adonar que la versió de la «Bíblia grossa de Montserrat»: La Bíblia. Versió dels textos originals i comentari pels monjos de Montserrat, la gran empresa bíblica catalana que havia començat l’inefable P. Ubach l’any 1926, no tenia futur —es tractava d’uns volums luxosos, enquadernats en tela, amb la versió de la Vulgata en una columna marginal i un comentari extens— perquè era molt cara i hi havia molt poca gent que hi pogués tenir accés directe, i, sobretot, perquè la llengua catalana d’aquell moment ja havia canviat. El català de la «Bíblia grossa» era el que avui podem anomenar el «català d’abans de la Guerra»: un model de llengua catalana que ja havia pràcticament caducat, pel fet que no hi havia mitjans de comunicació en català que se’n poguessin fer ressò i perquè no hi havia escola en català. Aleshores, el P. Guiu, amb la col·laboració de Justí Bruguera i Romuald Díaz i, un xic més tard, del joveníssim P. Josep Massot i Muntaner, va tenir la idea colossal d’emprendre una nova versió de la Bíblia: el «Nou Testament de Montserrat» (Nou Testament. Versió del grec pels monjos de Montserrat. Andorra: Casal i Vall, gener del 1961; segona ed., desembre del 1961; tercera ed., abril del 1963; quarta edició, març del 1970), que esdevindria la «Bíblia petita de Montserrat»: La Bíblia. Versió dels Monjos de Montserrat. En 5 volums de format de butxaca, incloent-hi el Nou Testament de 1961, publicats a Andorra: Casal i Vall, els anys 1965-1970, i en un sol volum aparegut el mateix 1970 (amb les notes reduïdes). 9 Aquesta «Bíblia petita de Montserrat» ha tingut un paper fonamental en la història de la llengua i de la cultura catalanes del segle XX. Jo penso que hi ha un abans i un després d’aquest llibre en la història del català: abans és el model del català de la República, que porta a la plenitud el treball de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans. Després de la «Bíblia petita de Montserrat» hi ha el català de la segona meitat segle XX, el que vam aprendre a escriure la gent que vam néixer després de la Guerra Civil i que mai no vam rebre educació en la nostra llengua a les escoles. Aquest és també el català de les versions de les Sagrades Escriptures que es llegeix en les celebracions de l’eucaristia de l’Església, i que també és obra fonamentalment del P. Guiu. A partir del Concili Vaticà II, quan el català va poder accedir a ser llengua litúrgica, aquest model de llengua era pràcticament l’únic català llegit públicament que es podia sentir en les terres catalanes, de manera que la seva influència va ser enorme. El model de llengua del «Nou Testament de Montserrat» és el que heretà la «Bíblia Catalana Interconfessional» (La Bíblia. BCI. Bíblia catalana: Traducció interconfessional, Barcelona 1993), que és la versió de la Bíblia de la meva generació de biblistes catalans i que tingué el P. Guiu com a mestre i com a membre del comitè de redacció. El treball com a traductor de la Bíblia del P. Guiu Camps va tenir un reconeixement singular en la seva investidura com a Doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona a proposta de la Facultat de Traducció i Interpretació el 24 de febrer de l’any 1999. El professor padrí de l’acte, el Dr. Francesc Parcerisas, va remarcar que la Facultat de Traducció havia volgut honorar el P. Guiu Camps com a primer Doctor honoris causa per raó del seu treball com a gran traductor de la Bíblia al català al llarg de més de quaranta anys. El P. Guiu va morir a Montserrat el 15 de maig de l’any 2001, a 86 anys. En vida del P. Guiu jo li vaig dedicar diversos divertimentos en forma de cartes fictícies de personatges bíblics —entre ells el rei Salomó i el mateix Leviatan— en què expressava el que era el meu sentiment i el de tots els biblistes joves que havíem tingut el privilegi d’aprendre al costat del P. Guiu. Jo deia que era «l’home 10