L’art de la indumentària a la Catalunya del segle XIV Montse Aymerich Bassols ADVERTIMENT. La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tdx.cat) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intel·lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposició des d’un lloc aliè al servei TDX. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora. ADVERTENCIA. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La difusión de esta tesis por medio del servicio TDR (www.tdx.cat) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR. No se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita de partes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora. WARNING. On having consulted this thesis you’re accepting the following use conditions: Spreading this thesis by the TDX (www.tdx.cat) service has been authorized by the titular of the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrative aims is not authorized neither its spreading and availability from a site foreign to the TDX service. Introducing its content in a window or frame foreign to the TDX service is not authorized (framing). This rights affect to the presentation summary of the thesis as well as to its contents. In the using or citation of parts of the thesis it’s obliged to indicate the name of the author. UNIVERSITAT DE BARCELONA FACULTAT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA DEPARTAMENT D’HISTÒRIA DE L’ART L’ART DE LA INDUMENTÀRIA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XIV Tesi que presenta Montse Aymerich Bassols, per optar al títol de doctor en Història de L’Art Directora de la tesi: Dra. Mª. Rosa Terés Tomàs Catedràtica d’Història de l’Art Abril 2011 14. EL CODI DE LA VESTIMENTA I LA SEVA REGULACIÓ A TRAVÉS DE LES LLEIS SUMPTUÀRIES I DELS ESCRITS RELIGIOSOS 399 400 14. EL CODI DE LA VESTIMENTA I LA SEVA REGULACIÓ A TRAVÉS DE LES LLEIS SUMPTUÀRIES I DELS ESCRITS RELIGIOSOS Gonelles, cotes, aljubes, gipons, gramalles, caperons, mantells o vels no eren solament induments que vestien homes i dones del segle XIV per protegir-se de les inclemències del temps i de les mirades dels altres. La vestimenta també indicava el sexe (ja hem vist que un dels trets característics dels canvis indumentaris d’aquest segle consisteix en la sexualització dels vestits), l’edat (joves i vells comencen a diferenciar-se per tipologies de vestits i ornamentació que en el cas dels homes inclou la variació de la llargada de les faldilles), la condició personal (especialment en les dones,970 on les maridades i vídues han de cobrir-se el cap amb vels, toques i sàvenes de manera que només a les fadrines els hi és permès de lluir el cabell), la condició social amb la pertinença a determinats estaments o grups socials (rics teixits, patronatges de nova faiçó, sumptuosa ornamentació, identificaven i fixaven a les persones a la categoria social que els hi pertocava segons la rígida jerarquia medieval) i el poder polític (riques vestidures amb determinades tipologies com ara les dalmàtiques reials, les gramalles dels consellers o les fastuoses cotes i aljubes de seda de la reina Elionor de Sicília són algunes de les vestidures que mantenen forts vincles amb la representació del poder). A l’extrem de l’escala social s’hi troben diversos grups marginats com la minoria ètnic- religiosa formada per musulmans i jueus. Els primers es diferenciaven de la població cristiana per la seva vestimenta tradicional que s’havia mantingut pràcticament inalterable durant el segle XIV. Els jueus dels calls havien de cobrir-se el cap amb un caperó i portar al mantell un senyal en forma de rodella groga i vermella971(fig. 421). També les jueves havien de portar al cap una altra rodella de roba o capsana972. 970 Car si són donzelles, porten corones reyals excessives; si maridades, porten vels grochs ab especials liguadures, com seguons que diu sent Ambrós, cap de dona deu anar cubert en senyal que d’eylla exí primerament peccat, e per ensenyar que és subjugada a son marit, e per tal que no provoch los altres a pecat. Frances Eiximenis: Lo Libre de les dones, Vol. I, pàg. 42. 971 ……juheu fisich, sia a nos vengut per missatges del rey de Tuniç manam vos que ne ell ne dos altres juheus qui l’acompanyen forçets a portar lo capero vestis ne aportar la roda groga e vermella segons novellament es stat ordonat…..Itinerari del Rey en Martí, Daniel Girona i Llagostera, Barcelona, Institut 401 Els esclaus i esclaves formaven un altre important col·lectiu dins de la Catalunya del segle XIV. Predominaven a les grans ciutats marítimes com Barcelona o Mallorca procedents de diversos indrets de la Mediterrània. Segons es desprèn dels contractes de compravenda conservats, hi havia un major nombre d’esclaves que d’esclaus973. En alguns inventaris s’hi consigna la roba de poca qualitat que vestien les esclaves de la casa. Els teixits de poc valor, molts d’ells també segurament usats i gastats, juntament amb la manca d’ornamentació i una confecció senzilla és el que sembla suggerir el possessiu de sclava que acompanya al nom de la peça de vestir: Alguns vells de sclaves de pocha valor Una gonella blava de sclava Un cot desclava, nou, de drap de lana blau, de la terra974 Les fembres vils, en canvi, encara que havien de viure en barris separats de les dones honestes podien vestir amb tota mena de luxe sense cap restricció. Or, argent, perles o fresadures brodades podien adornar els seus vestits, allargats amb cues que s’arrossegaven per terra i confeccionats amb rics teixits de llana o de seda. Riques i vistoses vestidures podien ser lluïdes, almenys, per les prostitutes que havien arribat a assolir una posició social més benestant: En aquestes emperò ordinances no són enteses les fembres viles ne àvols de lurs cors mas tota fembra àvol e vil de són cors e quis tenga per aytal puxa portar aytals vestidures com se vullen o en aytal manera com se vullen975. d’Estudis Catalans, IV, 1911-1912, pàg. 154. A Les esposalles de la Verge del retaule de La Verge i Sant Jordi de Lluís Borrassà de l’església del convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès hi ha representats un grup d’homes que assisteixen a la cerimònia. Els mantells tancats i els caperons que cenyeixen l’afilat perfil d’alguns d’ells delaten la seva pertinença a la comunitat jueva. La figura de primer terme que, amb un gest de ràbia incontinguda, trenca l’erma vara, porta damunt de la blava gramalla amb caperó la rodella groga i vermella que el distingeix també com a jueu. 972 AHCB, Reg. D’Ordinacions, 5, fol. 18r, any 1397. Citat per Vinyoles i Vidal, T.M.: “La mujer bajomedieval a través de las ordenanzas municipales de Barcelona”a Actas de las II Jornadas de Investigación Interdisciplinaria. Seminarios de Estudios de la mujer, Universidad Autónoma de Madrid, pgs. 137-154, pàg. 150. 973 Vinyoles, T.M., Ibidem, pàg 150; Vinyoles, T.M.: Les barcelonines a les darreries de l’Edat Mitjana, Fundació Vives Casajuana, Barcelona, 1976, pàgs. 59-66; Sancho, D.: La esclavitud en Barcelona, Estudios Históricos y Documentos en los Archivos de Protocolos VII, 1979, pàgs. 194-268. 974 Roca, Joseph Mª.: Inventari de Pere Girgós...., pàgs. 307 i 314. 402 Les formes dels vestits que podien tenir major o menor complexitat segons el grau d’avinença amb les noves formes de tallar la roba, la riquesa o modèstia del teixit, la qualitat o el poc valor d’un tint, la generositat o la minva en la llargada d’unes faldilles, l’ornament d’un indument amb una senzilla veta de roba o amb fresadura brodada amb seda, or i perles, tot plegat configurava un llenguatge amb el qual es comunicaven bona part dels homes i dones de la Catalunya del segle XIV. Així, la indumentària esdevenia un autèntic codi que assenyalava jerarquies i funcions. En aquest codi de l’aparença portar pels carrers de Barcelona, per exemple, un vestit de vellut vermell o una faldilla amb cua massa llarga podia crear una font de tensions que derivés en un conflicte social d’importància, ja que cadascú havia de vestir segons l’estament o grup social al qual pertanyia: .....cor preciositat en vestidures les quals en persones humils ergullosa seria reputada et vana per auctoritat en altres convinent et honesta es....976 Pus que, donchs, la bona administració de les coses temporals dades a nós nos salva o·ns dampna si mala és, administrem-les segons los estaments als quals som appellats per Jesucrist: los un donant, los altres rehebent, altres renunciant o fugent...977 Tanmateix, a mesura que va evolucionant el segle XIV, el llenguatge de la vestimenta coneix insistents intervencions del poder, tant del civil com del religiós, per a regular-lo i, en definitiva, “domesticar-lo”. El principal problema al qual dirigiran els seus esforços tant les autoritats civils com els frares i predicadors serà el creixent luxe en el vestir que les noves modes semblen imposar: joies, rics teixits i ornaments luxosos, que proporcionaven uns desenvolupats mercats i que un nombre cada vegada més elevat de persones estava en disposició de lluir, amenaçaven amb desdibuixar les fronteres que separaven els diferents grups socials. Les regulacions en el luxe i en la manera de vestir que dictaren les autoritats civils a bona part d’Europa es convertiren en les anomenades lleis sumptuàries. A Itàlia moltes d’aquestes lleis sumptuàries sorgiren a les acaballes de la primera meitat del segle XIII, quan s’inicien els primers canvis rellevants en la indumentària com ara, la proliferació 975 AHCB, Llibre del Consell nº XVII, (1345-1356), fol. 31r; Llibre del Consell nº XIX, (1354-1359), fol. 82; Llibre del Consell nº XXII, (1365-1366), fol. 16. 976 D. Próspero de Bofarull y Mascaró: Ordinacions fetes per lo molt alt senyor en Pere III. Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona 1850, Vol. V, pàg. 85. 977 Francesc Eiximenis: Lo Libre de les dones, Vol. II, pàg. 444. 403 de rics teixits o l’aparició dels botons, que va permetre començar a ajustar mànigues i altres parts del vestit al cos. Uns bellíssims versos de la Divina Comèdia es fan ressò dels canvis indumentaris que havien experimentat ja els ciutadans florentins a principis del segle XIII i en els quals les joies i els teixits luxosos i vistosos anaven prenent terreny. A través de l’ànima del seu rebesavi, cavaller que va morir a les croades i al qual considera l’iniciador del seu llinatge, el poeta evoca la vida bona, tranquil·la, sòbria i d’ideals aristocràtics de l’antiga Florència emmurallada, que es movia al toc de les campanes de l’abadia de Santa María. Els seus habitants vestien amb sobrietat i no portaven corones ni collarets, ni gonelles brodades o cinyells que es fessin mirar més que a les seves pròpies persones: Fiorenza dentro de la cerchia antica, ond’ ella toglie ancora e terza e nona si stava in pace, sobria e pudica. Non avea catenella, non corona, non gonne contigiate, non cintura che fosse a veder più che la persona....978 Bolonya va ser una de les primeres ciutats en dotar-se d’unes lleis sumptuàries (1250), seguida ja a la segona meitat del segle XIII per Pisa, Siena i Florència. Algunes d’aquestes normatives sumptuàries com la florentina assoliren durant el Duocento un caràcter excepcional per pretendre llimar les diferències socials en nom del bé comú (creació del Comune). Al segle XIV es succeïren amb regularitat les lleis sumptuàries a les ciutats esmentades juntament amb Venècia i d’altres. A Florència, la normativa tres- centesca, un cop superada la situació política anterior i establerta la Signoria, torna a remarcar els privilegis vestimentaris dels grups socials que detenten el poder. A Catalunya l’any 1235 unes lleis sumptuàries dictades per Jaume I regulaven l’ús a la indumentària d’or, argent, pedreria i pells979, i Pere el Cerimoniós, a petició dels jurats i consellers, confirma l’any 1331 unes noves ordinacions per a la ciutat de Barcelona980. 978 Dante Alighieri: Divina Comèdia, Versió de Joan F. Mira, Proa, 2000. Cant XV del Paradís, pàg. 1032. 979 “Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia i Principado de Cataluña” a la Real Academia de la Historia, Tomo I, primera parte: Cortes de Cataluña, pàg. 127-133. 980 ACA Cancelleria, perg. Consell de Cent, 132, Ed. Aragó, A.M. i Costa, M.: Privilegios reales concedidos a la ciudad de Barcelona, Barcelona, 1971; ACA “CO DO IN”, Vol. XLIII, doc. 112, pàg. 55- 58. 404 Tot i que la vigència prevista d’aquestes ordinacions era de vint anys, a partir de 1345 els consellers imposaran un seguit de limitacions vestimentàries als homes i dones de la ciutat que, amb lleugeres variacions, s’aniran repetint fins a l’últim terç de la centúria. Sense pretendre fer un estudi exhaustiu de totes les lleis sumptuàries de la Barcelona del segle XIV, hem examinat un nombre significatiu d’aquestes, contingudes en diversos Llibres del Consell en dates que van des de la primera meitat fins a l’últim terç del segle981. Les disposicions indumentàries adreçades als homes i dones de Barcelona no formen un conjunt jurídic sinó que es troben escampades al costat d’altres ordenances i prohibicions que fan referència a l’abastiment de la ciutat i, en general, a tot allò que és menester per al govern de la ciutat. Les ordenances relacionades amb la indumentària es repeteixen al llarg dels anys segurament per la resistència dels barcelonins i barcelonines a sotmetre’s a les severes restriccions sumptuàries que imposaven els consellers. Tot i això, amb els anys algunes d’aquestes lleis es suavitzen i esdevenen més permissives. Hem inclòs també les lleis sumptuàries, ja publicades, de Cervera982, (1344) basades gairebé literalment en les de Barcelona de 1331; també les de Mallorca983, d’una data ja tardana que s’enfila cap el 1384 i que, en essència, es basen en les ordenances de Barcelona però que, alhora, introdueixen unes interessants variants locals com ara les relacionades amb la vestimenta de les persones que havien estat esclaus o esclaves (catius) i un apartat final on s’admeten una mena de “precs i preguntes” relatius a resoldre els dubtes vestimentaris que les ordinacions mallorquines hagin pogut ocasionar als seus destinataris. Menys extenses però no per això menys valuoses resulten les lleis sumptuàries de la vila de Berga984 que ens permeten conèixer nous i preciosos detalls sobre els vestits dels bergadans/es de l’època. Finalment unes breus 981 La professora Teresa-Maria Vinyoles a l’obra ja citada de Las mujeres medievales y su ámbito jurídico així com a la La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1985, pàgs. 197-202, fa referència a la indumentària femenina dels segles XIV i XV a partir dels Llibres del Consell. Nosaltres hem fet una revisió, ampliació i transcripció de les fonts relacionades amb les lleis sumptuàries. 982 Conde y Delgado de Molina, Rafael: Vestit i societat: les ordinacions sumptuàries de Cervera (1344). Miscel·lània cerverina, Any: 1984, Núm. 2. htpp://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaCerverina/article/view/132152 983 Les lleis sumptuàries de Mallorca del 5 de novembre de 1384 van ser publicades al Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 2, (1887-1888), 190-191 i 198-201. 984 Les lleis sumptuàries de Berga van ser publicades per Joseph Mª. Roca a Joan I d’Aragó, 1929, pàgs. 274-275. El manuscrit original es troba a l’A.C.A. Reg. 1661, fols. 30r, 30v i 31r. A la nova transcripció hem afegit un paràgraf omès per J.M. Roca i hem canviat el terme manoceres que apareix al llibre de l’autor pel de maneres que creiem fa referència a les dues petites peces que, a manera de falses butxaques, ornaven els vestits i que solien perfilar-se amb pells o amb roba de més qualitat que la del vestit o d’un altre color . 405 lleis sumptuàries de Lleida985, intercalades entre ordinacions que regulen les transaccions de béns immobles, fan referència també als intents dels paers de posar límit al luxe en el vestir. Foren signades pel mateix Pere el Cerimoniós a Saragossa el 25 de juliol de 1381. Els motius que portaren als consellers, paers i, en general, als prohoms de les diferents ciutats i vil·les de Catalunya a dictar les ordinacions sobre indumentària poden ser diversos. El motiu que sembla més clar és el que queda puntualment expressat a les línies introductòries de les lleis sumptuàries de Mallorca i que fa referència a les excessives i supèrflues despeses que en els últims temps ha sofert la ciutat per a gran perjudici dels seus habitants i de la cosa pública. El text mallorquí s’agermana amb les ordinacions de Barcelona, València i Lleida a les quals considera però més restrictives, alhora, que fa referència a unes ordinacions anteriors que el temps i el mal costum han deixat sense vigència: En nom de Déu sia e de la Verge nostra dona sancta Maria. Ara ojats que fa saber tothom generalment lo honorable mossen Francesch Sagarriga, cavaller e conseller del senyor rey, e portant veus de gobernador general en lo Regna de Mallorques, que com los honrats jurats ab lo consey per bon stament del dit Regna hajen fetes algunes ordinacions devall scrites, per so mana a tot hom generalment que aquelles deguen tenir e servar invidablement, sots les penes en aquelles contengudes e expressades: les quals ordinacions són aquestes. Com en la ciutat e illa de Mallorques per mala ostuma introduhida d alcun temps ensà se fassin moltes vanes e superflues massions, per les quals segons fama e vera oppinio los habitadors del dit Regna han sostengut grans dampnatges e messions, per tant los honrats.........Jurats del dit Regna, entenents, axi com són tenguts e strets per lur propi sagrament, a procurar la utilitat e cominal profit dels habitadors del dit Regna, e squivar e foragitar lurs poder les dites vanes e superfluas missions e altres coses mal acostumades, a lahor e gloria de nostre Sentyor Deus a qui plau molt humilitat de cor e honestat de cors , e per bon stament de la cosa publica del dit Regna, e per gran e manifest profit de tots en general e de cascun en singular, precedent longa e madura delibaració ab lo Consell del dit Regna, e hauda vertadera informació que en las ciutats de Barcelona, de València e de Leyda, son stades fetas e de fet se observan 985 A.C.A. Real Cancilleria. Reg. 938, fols. 73r, 73v i 74r. 406