LA CULTURA HEBREA A LA BARCELONA MEDIEVAL Eduard Feliu Els delegats de la comunitat de Roma encaminaren llurs passos per terra i per mar fins que arribaren a la ciutat gran i il·lustre, perfecta en la seva pura bellesa, metròpoli d'israelites, plena del coneixement de la Torà, de bones obres, de genero- sitat, de distingits llinatges, de riquesa, de béns, la ciutat d'esplendor coronada, Barcelona, i anaren a casa del savi eminent i cap dels nostres prohoms, rabí Salomó Adret... JUCEF BEN IÇAC BEN AL-PA\VAL, d'Osca, segle xiii, explicant per quines circumstàncies traduí una part del Comentan a la Misná, de Maimònides, de l'àrab a l'hebreu. Introducció Són boirosos els orígens i poc certes les dades que la historia ens ha preservat sobre la població jueva de Barcelona de l'Alta Edat Mitjana. Tanmateix, cal supo- sar que devia haver-hi jueus establerts des de temps molt antics, car a la fi del segle viu, el papa Esteve IV ja es planyia a l'arquebisbe de Narbona i a tots els barons de Septimània i d'Hispània "quod plebs judaica [...] infra fines et territoría Cbrístia- nomm allodia haereditatum in villis et suburbanis, quasi incolae Christianorum, possideant [...], et quod vineas et agros ittorum Cbrístiani homines excolant".1 Els jueus, doncs, havien posat arrels en terres germanes i properes, i és força versem- blant que a Barcelona, etapa important de l'antiga via Augusta, haguessin fet ja el mateix. De temps molt reculats hi ha una lletra d'Amram ben Sesna, gaó de Sura (Babilonia) a mitjan segle ix, adreçada "a tots els savis i llurs deixebles, i a tots els nostres germans de la casa d'Israel que habiten a la ciutat de Barcelona", bé que l'autenticitat d'aquesta adreça sigui encara objecte de disputa.2 Els Annales Bertiniani consignen amb concisió la presència de jueus a Barcelona l'any 852, en què "Mauri Barcinoniam, ludaeis prodentibus, capiunt, interfectisque pene ómni- bus christianis et urbe vastata, inpune redeunt"? N'hi havia també, certament, quan al-Mansur, el victoriós, hi portà la guerra i la desolació l'any 985, i quan hom 1. S. SIMONSOHN, ne Apostòlic See and thejews. Documents: 492-1404, Toronto, Pontifical Institute of Mediaeval Studies, 1988, pàg. 25. Cf. B. BLUMENKEANZ, Les auteurs chrétiens ¡afins duMoyen Age sur les Jiiifs et ¡eJudaisme, Paris, Mouton, 1963, pàg. 142. A la segona meitat del segle vil, Julià de Toledo tra- met al seu amic Idaci, bisbe de Barcelona, un exemplar del De comprobatione aetatis sextae a través d'un mercader jueu anomenat Restitutus, que solia dur-hi mercaderies. Sembla raonable de pensar que el mercader jueu devia tenir correligionaris a Barcelona (BLUMENKRANZ, Les auteurs..., pàg. 120 i 128). 2. E. ASHTOR, Tloejews of Mos/em Spain, Philadelphia, Jewish Publication Society of America, 1973, vol. I, pàg. 131 i 134. 3. Annales de Saint-Bertin, a cura de F. Grat, J. Vielliard i S. Clémencet, Paris, Klincksieck, 1964, pàg. 64. Vegeu el context històric d'aquesta notícia, ja utilitzada per diversos historiadors, a J. M. SALRACH, El procés de formació nacional de Catalunya (segles \iu-ix), dins Història de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1978, vol. II, pàg. 42-44. BARCELONA QUADERNS D'HISTÒRIA, 2/3, 1996 125 EDUARD FELIU redactà el text antic dels Usatges el segle xi. Posseïm, així mateix, nombrosos docu- ments dels segles xi i xii que demostren que els jueus hi eren propietaris de terres de vinyes i de cases.4 Però enlloc no es trasllueix que gaudissin ja d'institucions religioses i civils qu e fossin el precedent antic de l'aljama de segles posteriors. En realitat, no és fins a mitjan segle xm, i seguint les petjades de l'organització municipal cristiana, que l'al- jama comença a ser regida per uns secretaris, berurim, elegits pels membres de la comunitat, assessorats per un consell d'ancians i ajudats per uns quants funciona- ris amb tasques específiques (rebedors de comptes, almoiners, clavaris, jutges etc.). Abans era governada per nessiïm, 'prínceps' o 'senyors', pertanyents a famí- lies d'alt llinatge, que es transmetien el poder hereditàriament. Si poques i balderes són les notícies relatives a la vida material que tenim de les èpoques més allunyades, pitjor és la situació pel que fa a la vida religiosa i cul- tural, ja que no en sabem pràcticament res. És possible, segons que es dedueix d'algunes al·lusions i llegendes d'autors posteriors, que el Talmud de Babilonia, element indeslligable del judaisme medieval i fonament, amb la Bíblia, de tota la seva activitat religiosa i cultural, arribés a la península Ibèrica els segles viii-ix.5 Però això no se sap del cert, i menys encara en quin moment pervingué a coneixença dels jueus de Barcelona. Els jueus d'abans de l'any 1000 devien parlar la llengua del país i redactar les escriptures en llatí, com la resta de la població. No es va escriure, pel que sembla, cap obra literària en la llengua sagrada a Barcelona en aquells temps. L'hebreu era reservat exclusivament a la lectura de la Bíblia.6 El segle x és l'època de la restau- ració dels estudis hebreus en terres d'al-Andalus, és a dir a Sefarad, sota la influèn- cia de l'esplendent cultura aràbiga.7 Abraham ibn Daud diu que fou Judà ben David Hayug (-945-1000) qui "restaurà la llengua sagrada en la seva perfecció, després que hagués estat negligidaper tota la diàspora"? Tot fa creure que a Catalunya van recuperar l'hebreu per a la literatura més ràpidament que a d'altres llocs i que fins i tot hi parlaven en algunes ocasions quan els convenia que els cristians no els entenguessin!9 4. J. M. MILLAS i VALLICROSA, «Documents hebraics de jueus catalans-, Memòries de l'Institut d'Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, I, 3 (1927), pàg. 61-67; J. RIERA i SANS i F. UDINA i MARTORELL, «Els documents en hebreu conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó-, Miscellanea Barcinonensia, 49 (1978), pàg. 21-36; E. ASHTOR, Thejews..., vol. II, pàg. 18; P. BONNASSIE, La Catalogue du milieii du Xe à la fin du xie siècle, Toulouse, Université de Toulouse-Le Mirail, 1975, vol. I, pàg. 116-117; J. CASANOVAS, «Propiedades de judíos en el territorio de Barcelona durante los siglos x-xn», Anuari de Filologia (Estudis Hebreus i Arameus), 15, secció E, 2 (1992), pàg. 99-108. D'altra banda, a la pri- meria del segle xi, sembla que alguns jueus ja eren funcionaris del comte de Barcelona, com ara el que morí a Ronda l'any 1010, amb tot cle nobles i eclesiàstics catalans, segons que diu Ibn Idari (ASHTOR, Thejews..., vol. I, pàg. 18). Un tal Aaron, el Barceloní, mercader jueu, apareix en una caita de 1141 trobada a la guenizà del Caire (S. D. GOITEIN, Letters of Medieval Jewish Traders, Princeton, Princeton University Press, 1973, pàg. 265). 5. ASHTOR, Thejews..., vol. I, pàg. 120-122; N. A. STILLMAN, «Aspects of Jewish Life in Islàmic Spain-, dins Aspects of Jewish Culture in the Middle Ages, a cura de Paul E. Szarmach, Albany, State Uni- versity of New York Press, 1979, pàg. 51-84 (especialment pàg. 56). 6. Aquesta era la situació a tota la diàspora mediterrània des de feia molts segles. Vegeu M. SIMÓN, Recherches d'Histoire Judéo-Chrétienne, Paris, Mouton, 1962, pàg. 34, pel que fa a l'Africà romana, i B. BLUMENKRANZ, Jutfs et Chrétiens dans le monde occidental. 430-1096, Paris, Mouton, 1960, pàg. 4 i següents. 7. Vegeu MOSSÉ BEN NAHMAN, El Llibre de la Redempció i altres escrits, Barcelona, Universitat de Barcelona i Ajuntament de Girona, 1993, pàg. 46, n. 113, quant al sentit medieval del nom Sefarad. 8. Sefer ha-Qabbalah (The Book of Tradttion) by Abraham ibn Daud, edició del text hebreu i traduc- ció anglesa a cura de G. D. Cohén, Philadelphia, Jewish Publication Society of America, 1967, pàg. 101 (text hebreu, pàg. 73). 9. N. M. SARNA, «Hebrew and Bible Studies in Medieval Spain», dins Sephardi Herítage, a cura de R. D. Barnett, London, Vallentine Mitchell, 1971, pàg. 329: "Moses ibn Chiquitína (c. 1080) had stated that thejews ofCatalonia and Prouence were devoted to Hebrew and accustomed to speak ¡t". També la 126 LA CULTURA HEBREA A LA BARCELONA MEDIEVAL Sigui com sigui, Benjamí de Tudela, que passà per Barcelona vers 1166, hi trobà homes assenyats i en remarcà l'activitat negociejant: '[De Tarragona] a Barcelona hi ha dues jornades de camí. Allí hi ha una santa comunitat [jueva], amb homes savis i intel·ligents, i de noble nissaga, com ara rabí Sésset, rabí Salteu, rabí Salomó i rabí Abraham ben Hasday. És una ciutat petita i bonica, situada a la riba del mar, on arriben amb mercaderia comerciants d'arreu: de Grècia, de pisa, de Gènova, de Sicília, d'Alexandria d'Egipte, de la terra d'Israel i de totes les contrades d'Àfrica".10 El que Benjamí de Tudela no reporta és que ja feia un segle que els jueus barcelonins havien començat a donar a la cultura hebrea algunes obres literàries innovadores i perdurables. Els autors més antics És colpidor de veure que en una època tan primerenca com és la segona mei- tat del segle xi, quan encara el domini dels comtes de Barcelona s'estenia només per una petita part del que després seria Catalunya, i els regnes musulmans patien el nou ordre almoràvit, sorgeixen dins el clos de la comunitat jueva de Barcelona tres de les figures més insignes de la cultura hebrea d'aquells temps de tota la península: Issac ben Rovèn, el Barceloní (.nat el 1043), Abraham bar Hiya (nat vers el 1065) i Jafudà ben Barzilay, el Barceloní (nat vers el 1070). Tots tres precedint, bé que de poc, el navarrès Abraham ben Ezra (1084-1164) en l'ús de l'hebreu per a tota mena d'escrits, filosòfics, teològics, exegètics o jurídics. En d'altres terres hispàniques, els jueus escrivien encara en àrab, salvant l'obra lingüística del torto- sí Menahem ben Same a la Còrdova califal del segle x, tot allò que no fos poesia, per a la qual empraven un hebreu fonamentalment bíblic, com ara van fer els 'prín- ceps del cant' (així els anomenà Judà al-Harizí): Salomó ben Gabirol (1021-1058), Judà ha-Leví (1075-1141) i Moisès ben Ezra (1055-1140), per esmentar només els cimalls d'aquella esponerosa cultura hebraico-andalusina. Issac ben Rovèn, el Barceloní, nat a Barcelona, se'n va anar a viure a Dénia en un moment indeterminat de la segona meitat del segle xi, i allí s'emparentà amb la distingida família dels Ibn Laktush. Dénia tenia aleshores relacions molt estretes amb Barcelona, fins al punt que els seus mossàrabs estaven sota la jurisdicció espi- ritual del bisbe de Barcelona. Issac ben Rovèn restà a Dénia fins a la mort." El 1078, als trenta-cinc anys, diu ell mateix, va traduir de l'àrab a l'hebreu un llibre de Hai ben Serira, gaó de Pumbedita (segles x-xi), sobre les normes del comprar i del ven- dre. Però és conegut sobretot per les azharot, o poemes litúrgics per a la festa de la Pentecosta, que va compondre, bo i entrellaçant-hi amb molta traça els versets bíblics amb els seus propis versos.12 Va escriure també algunes altres composicions poètiques i comentaris a dos tractats del Talmud. Issac ben Rovèn va ser dels pri- mers a deixar l'estil ultrancer i hermètic dels poetes litúrgics, paytanim, que segles tesi doctoral d'Ora LIMOR, The Disputation of Majorca 1286, Jerusalem, The Hebrew University, 1985, vol. II, on el protagonista cristià, Inghetto Contardo, reporta diverses vegades que durant la dispu- ta els jueus parlaven entre ells en hebreu: "Et tune ludei ínter eosHebrayce loqiientes..." (pàg. 60- 61). Aquesta Disputa ha estat editada i traduïda al francès recentment per Gilbert Dahan: Inghetto CONTARDO, Disputatio contra ludeos/Controverse avec lesjuifs, Paris, Les Belles Lettres, 1993. 10. Vegeu Libro de viajes de Benjamín de Tudela, traducció castellana de J. R. Magdalena Nom de Déu, Barcelona, Riopiedras, 1982, per a més informació sobre aquesta obra. 11. Algun historiador ha dit que havia estudiat a Còrdova, però això és una deducció sense cap fona- ment. Vegeu Sefer ba-Qabbalah, edició a cura de G. D. Cohén, pàg. 83-84, n. 371-379, i pàg. 140- 141, suplement de la n. 372. També ASHTOR, Thejews..., vol. II, pàg. 294-295 i pàg. 365, n. 337- 341; P. BALANÀ, Crònica política de la pre-Catalunya islàmica, Barcelona, Rafael Dalmau, 1992, pàg. 60-63. 12. M. E. BARJAU, i T. CALDERS, «Les azharot de Rabí Ishaq al-Barseloní», Anuari de Filologia (Estudis Hebreus i Arameus), 14, secció E, núm. 1 (1991), pàg. 61-72. 127 EDUARD FELIU enrere, a Palestina, havien forçat la llengua hebrea més enllà de tot límit raonable L'activitat de Jafiïdà ben Barzilay, el Barceloní, deixeble d'Issac ben Rovèri degué començar a la ratlla dels segles xi i xii, ja que va néixer vers 1070, i devia continuar almenys durant tot el govern de Ramon Berenguer III, en què Catalunya i Provença estaven unides sota el poder del comte de Barcelona. Tot fa creure que visqué sempre a Barcelona, on restaren els seus llibres i la seva biblioteca. Hi ha diversos autors posteriors que afirmen haver anat a Barcelona a copiar-los o a con- sultar-los.13 Segons Halberstam, la 'magna obra' sobre diverses regles talmúdiques que els autors jueus posteriors atribueixen a rabí Jafudà ben Barzilay consistia en tres parts: el Séfer ha-Ittim [Llibre sobre els temps litúrgics], que comprenia també les normes sobre diversos altres aspectes de la vida religiosa; el SéderNashim [Ordre de les dones], anomenat també Yihús Sheer Basar [Establiment del parentiu], sobre les relacions matrimonials; i el Séfer ha-dinim [Llibre de les lleis], al qual pertany el Séfer ha-Shetarot [Llibre dels documents legals], que és un formulari de setanta-tres models d'escriptura (des d'un permís d'embargament donat per un tribunal rabínic a un creditor fins a nomenaments i contractes de tota mena], tots escrits en una barreja d'arameu i hebreu, com és usual en aquest tipus de documents.14 Ultra aquests llibres, que han valgut a Jafudà ben Barzilay de ser qualificat "una de les autoritats rabíniques més eminents del seu temps",15 escrigué també el Penish Séfer Yetsirà [Comentari sobre el Llibre de Creació]. El Llibre de Creació és un trac- tat molt breu d'especulació cosmológica i lingüística, d'origen palestinenc, escrit entre els segles in i vi; és un dels llibres esotèrics que nodriren i configuraren les idees dels cabalistes occitanocatalans a la primeria del segle xiii. Tanmateix, cal fer remarcar que el comentari de Jafudà ben Barzilay, bé que conté nombroses doc- trines esotèriques de molta antiguitat, no transparenta cap de les idees fonamen- tals del que després fou la Càbala gironina. En aquest sentit, doncs, hom el pot qualificar de precabalista. La primera part d'aquest comentari, quasi la meitat, és una antologia de tots els textos i de totes les tradicions de caràcter esotèric que l'autor va poder aplegar. Hom hi troba -i aquest fet té la seva importància- frag- ments de diversos capítols d'una obra de David al-Muqamis, autor que va viure a Babilonia el segle ix. És remarcable el to polèmic envers els cristians que el mou en alguns punts i l'estructura intel·lectual neoplatònica que el distingeix en tractar de diverses idees filosòficoreligioses. Abraham bar Hiya, que morí probablement poc després de 1136, és una biga mestra de l'edifici de la cultura hebrea a la Catalunya medieval. La constància amb què hom l'anomena 'sefardí' i el títol àrab, certament només honorífic, de Sahib al- Sburta (Prefecte de la Guàrdia),16 i, no cal dir-ho, les seves coneixences de llengua i cultura aràbigues, fan pensar que procedia d'algun dels regnes de taifes fronters i que no havia nascut en terra cristiana. D'altra banda, el títol hebreu de Nassí (Príncep), d'origen babilònic, indica que pertanyia a una família de rang. Pel que sembla, viatjà pel nord de França (Sarefaf), on l'instaren a escriure llibres de cièn- cia en hebreu, ja que els jueus d'aquelles contrades no en tenien cap. És, doncs, per aquesta amable suggestió que Abraham bar Hiya posà fil a l'agulla i trafegà en llibres hebreus una bona part de la ciència dels àrabs. Va ser un transmissor molt 13. Séfer ha-Shetarot, edició a cura de S. Halberstam, Berlin, 1988, pàg. 4 de la introducció. Bé que les escriptures d'aquest llibre no solen contenir dates ni noms propis de cap mena, la núm. 57 (pàg. 90), que és una avinença, diu en el lloc de la datació: "El dia tal del mes tal de l'any tal de la creació del món, segons el còmput que seguim aquí, a la ciutat de Barcelona". 14. Séfer ha-Shetarot, pàg. 5. 15. G. SCHOLEM, Les origines de la Kabbale, Paris, Aubier-Montaigne, 1966, pàg. 56. 16. Sobre el mot Shurta, vegeu C. BARCELÓ, «Algunos arabismos en valenciano», dins Miscel·lània Sanchis Guarner, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, vol. I, pàg. 249-250. 128 LA CULTURA HEBREA A LA BARCELONA MEDIEVAL .portant dels coneixements científics que els musulmans havien arreplegat i desenvolupat fins aleshores. La seva influència fou duradora, perquè, a més d'es- criure llibres en hebreu, féu traduccions de l'àrab al llatí amb la col·laboració de plató de Tívoli, a Barcelona. L'obra científica d'Abraham bar Hiya, que abraça la cosmologia, l'astronomia, la geometria, etc., va ser traduïda al català i al castellà per J. M. Millas i Vallicrosa, acompanyada d'estudis aprofundits.17 Però, a més, Abraham bar Hiya és una baula imprescindible en la cadena que transmet al món jueu medieval antigues doctrines religioses i filosòfiques de diver- ses procedències, barrejant-hi, amb molta independència i una certa originalitat, elements talmúdics, aristotèlics i neoplatònics. Tanmateix, aquests darrers són els que hi tenen més de pes, bé que fent-los estar sempre en harmonia amb la Bíblia j al servei de la moral. Dels seus llibres filosòficoreligiosos, Hegyon ha-néfesh [Meditació de l'ànima]18 és el de més contingut filosòfic, mentre que Meguil·lat ha- inegal·lé [Llibre revelador], traduït al català per J. M. Millas i Vallicrosa l'any 1929, és una obra d'escatologia, en què l'autor s'aferrissa a descobrir la data d'arribada del Messies, fixada en l'any 1358, emprant la Bíblia -sobretot Daniel- però donant- li l'aval de l'astrologia. Aquest darrer llibre, que demostra influències cristianes (Isidor de Sevilla, diuen, i potser d'altres), va gaudir d'un gran prestigi, tant a Catalunya (per exemple, Mossé ben Nahman, en el Llibre de la Redempció) com en d'altres països (els moviments pietistes d'Alemanya dels segles xii-xni)." S'ha conservat una interessant Carta apologètica sobre l'astrologia, adreçada per Abraham bar Hiya a Jafudà ben Barzilay vers 1120.20 El primer hi justifica l'as- trologia, que el mateix patriarca Abraham va exercir, segons el Talmud, defensant- la de l'acusació de ser una pràctica idolátrica que el segon li havia allevat pública- ment un dia que Abraham bar Hiya havia suggerit de retardar l'hora del casament d'un deixeble perquè fos propícia astrològicament. L'astrologia és una ciència autèntica i és lícit d'estudiar-la i practicar-la, insisteix Abraham bar Hiya amb un feix de citacions bíbliques i talmúdiques. L'acceptació o el rebuig de l'astrologia ha discriminat sempre els individus tot al llarg de la història, tant jueva com cristiana. Un dels aspectes de més transcendència de l'obra d'Abraham bar Hiya és l'es- forç que va fer per escriure en un hebreu clar i senzill, ben diferent del que van fer servir després els Tibon en llurs traduccions de l'àrab. Va ser, de fet, el primer a emprar l'hebreu per tractar, en prosa, de filosofia i teologia. Però li calgué forjar una bona quantitat de mots nous per poder expressar el nom de moltes coses que no havien estat mai dites en hebreu, sobretot en el camp de la ciència. Una part d'aquesta terminologia travessà l'Edat Mitjana i ha arribat fins als nostres dies. Un il·lustre lingüista de la Universitat Hebrea de Jerusalem, Hayim Rabin, ha dit, refe- rint-se a aquest aspecte de l'obra del savi rabí de Barcelona: "El fet que Abraham bar Hiya triés un tipus d'hebreu misnaic per escriure les seves obres s'ha de consi- derar com l'esdeveniment més important de la història de la llengua hebrea d'ençà que deixà de ser parlada fins al seu renovellament el segle xix".2> 17. Vegeu els treballs de J. M. Millas i Vallicrosa referents a Abraham bar Hiya a la seva bibliografia, publicada a Sefarad, 30 (1970), pàg. 222-250. 18. Nova edició del text hebreu a cura de G. Wigoder, Jerusalem, Mossad Bialik, 1972. Traducció anglesa del mateix editor: Tloe Meditatíon ofthe Sad Sou!, London, Routledge & Kegan Paul, 1969. Sobre el seu pensament: G. VAJDA, «Les idees théologiques et philosophiques d'Abraham bar Hiyya», Archives d'Histoire Doctrínale et Littéraire du Moyen-Àge, 15 (1946), pàg. 121-223. 19. G. SCHOLEM, «Reste neuplatonischer Spekulation in der Mystik der deutschen Chasidim und ihre Vermittlung durch Abraham bar Chuya-, Monatsschríft fur Geschíchte und Wissenschaft des Jiidentums, 75 (1931), pàg. 172-191. 20. Publicada per Z. SCHWARTZ, a Fes/scb rifí Adolf Scbivartz, Wien, 1917, pàg. 23-36. Vegeu-ne un resum a C. SIRAT, La Philosophiejuiue au Moyen Age, Paris, CNRS, 1983, pàg. 110-111. 21. Citat per G. Wigoder a The Mediïation..., pàg. 30. També H. RABIN, -Abraham bar Hiya u-tehiyat 129 EDUARD FELIU També de bona hora va tenir Barcelona un home de lletres important, conrea dor del gènere literari de la macama-?2 Jucef ben Meïr ben Zabara (nat ver 1140), metge de "la terra de Barcelona", on va viure "tranquil i reposat des de l a seva jovenesa entre amics i companyons", com ens fa saber ell mateix Probablement va estudiar a Narbona i va exercir la medicina a Barcelona. És autoi d'un poema sobre els principis de la fisiologia, Baté ha-néfesh [Les estances de l'à- nima] i d'un himne litúrgic; però és conegut sobretot pel seu Séfer ha-Shaashuïm [Llibre d'ensenyaments delectables], traduït al català per I. Gonzàlez-Llubera l'any 1931).23 Dedicat a Sésset Benvenist, el Séfer ha-Shaashuïm aplega, prenent per model el gènere de la macama, tan excel·lentment treballat pels àrabs, un bon nombre de contes, proverbis, poesies i discussions sobre qüestions naturals, amb la finalitat de treure'n una lliçó de moralitat: la del rodamón que torna al seu indret desenganyat de tot el que ha vist pels camins de la terra. L'estructura del llibre, els temes que hi tractà i la llengua i l'estil que utilitza li donen qualitats originals res- pecte als autors àrabs que el precediren en aquest gènere.24 Cal remarcar que Jucef ben Meïr ben Zabara representa un judaisme molt liberal, amb tocs de sincretisme cultural, posició que compartia amb Sésset Benvenist i que era resultat de l'admi- ració que ambdós sentien per la ciència aràbiga. En aquest llibre demostra posseir àmplies coneixences de les doctrines filosòfiques i científiques del seu temps. Sense menysestimar la seva familiaritat amb la tradició cultural i religiosa jueva, els erudits són unànimes a reconèixer en el Séfer ha-Shaashuïm la preponderància absoluta d'elements procedents de la cultura musulmana. Sésset Benvenist (mort vers 1209), a qui Jucef ben Meïr ben Zabara dedicà el seu llibre, fou un dels jueus més rics i poderosos de tota l'Edat Mitjana a Catalunya. Metge i batlle d'Alfons el Cast i de Pere el Catòlic, diplomàtic i conseller, propie- tari de cases i terres arreu d'Aragó i Catalunya, fou també un defensor fermíssim de les idees de Maimònides, entre elles d'aquella interpretació purament espiritual de la resurrecció que fou l'esca que va encendre el foc de la controvèrsia dita mai- monidiana a la primeria del segle xin. Malgrat les tasques dels seus càrrecs, Sésset Benvenist va tenir lleure encara d'escriure uns quants tractats mèdics (per exem- ple, un tractat de ginecologia en àrab, segons Sarton) i alguna poesia. La fi del sincretisme cultural La lluita religiosa provocada pels contradictors de les idees de Maimònides durant la tercera dècada del segle xin (l'època dels grans afanys conqueridors de Jaume I), arreu de Provenga, Catalunya i Castella, esdevingué alhora, a Barcelona, un combat polític a ultrança entre les poderoses famílies jueves que dominaven la comunitat barcelonina i l'oposició, menada -tot ho fa creure- per Mossé ben Nahman. Al cap- davall, després de moltes baralles, conxorxes, difamacions i aspres disputes, el grup opugnador dels privilegis de què gaudien els qui detenien el poder, sobretot del pri- leshonenu bi-ymé ha-benàyim- [Abraham bar Hiya i la restauració de la nostra llengua a l'Edat Mitjana], Metsudà, 3-4 (1945), pàg. 158-170; G. B. SARFATTI, Mathematical Terminology in Hebreu) Scientific Literature oftbe Middle Ages, Jerusalem, The Hebrew University, 1968, pàg. 61-129, [en hebreu], dedicades a l'aportació d'Abraham bar Hiya. 22. Mot àrab que significa 'reunió', 'vetllada', i consisteix en un recull de faules, proverbis, aforismes, poesies i discussions sobre els més diversos temes, embastáis amb un fil argumental molt prim, sovint algun viatge del protagonista. 23. Faig remarcar que el llibre de Y. DISHON, Séfer ha-shaashuím le-Yosef ben Meïr ben Zabara, Jerusalem, Rubin Mass, 1985, és un estudi sobre l'obra, però no conté cap nova, ni vella, edició del text (contràriament al que diu A. Sáenz-Badillos a Diccionario de Autores Judíos, Córdoba, El Almendro, 1988, pàg. 200). 24. Y. RATZABY, «Pitgamim araviyim be-Séfer ha-Shaashuïm' [Proverbis àrabs en el Séfer ha-Shaashuïm], Biqóret u-farsbanut (Universitat Bar-Ilan), 9-10 (1976), pàg. 176-196. 130 LA CULTURA HEBREA A LA BARCELONA MEDIEVAL •iei de la successió hereditaria ais carrees públics i comunitaris, sembla que reeixí e ja seva lluita. Com a conseqüència d'aquests esdeveniments hi hagué no solament n canvi polític sinó també cultural. El racionalisme filosòfic i el sincretisme cultural l'origen judeo-aràbic feren un capgireu definitiu a Barcelona.25 L'estudi del Talmud i els diferents corrents cabalístics agafaren embranzida; i els nous intents de conversió dels jueus per part dels cristians, amb l'ús del Talmud i de l'hebreu, donaren nai- xença també a una nova apologètica del judaisme, que anirà desenvolupant-se al llarg dels segles següents, ben apuntalada en el coneixement de les Escriptures cris- tianes. La controvèrsia maimonidiana, però, continuà amb diverses flamarades tot al llarg del segle xm, fins a l'expulsió dels jueus del reialme de França el 1306. Abraham ben Hasday va ser un dels barcelonins que participaren en les llui- tes socials i religioses que acabem d'esmentar, sortint a la defensa de Maimònides. Visqué a la primera meitat del segle xiii; però, de la seva vida, no se'n coneix cap data exacta. Va tenir lligams d'amistat duradors i sincers amb David Quimhí, el gramàtic de Narbona, que en passar per Barcelona -quan les comunitats occitanes l'enviaren a la península en cerca de suport per a l'excomumcació dels antimai- monistes, l'any 1232, l'any de la conquesta de València- degué fer alberg a casa seva. És David Quimhí qui demanà a Abraham ben Hasday de traduir de l'àrab el Séfer ha-yesodot [Llibre dels elements] d'Isaac Israelí (segle x). Així ho reconeix ell mateix a la introducció: "Va ser David Quimhí qui em va pregar que fes aquesta traducció, i m'hi encoratjà. Em va fer fer allò que jo no hauria fet per mi mateix i em va fer aconseguir allò quejo no hauria aconseguit tot sol". Abraham ben Hasday també va traduir un tractat de moral del filòsof musulmà Algatzell, Mizan al-amal [Criteri de l'acció], amb el títol de Mozné sédeq [Balances justes], on les citacions de l'Alcora i dels Hadith són substituïdes per referències bíbliques i talmúdiques;26 el Séfer ha-tapúah [Llibre de la poma], obreta d'origen àrab, atribuïda falsament a Aristòtil;27 i el Séfer ha-Mitswot [Llibre dels preceptes] de Maimònides. Però el prestigi de què gaudeix Abraham ben Hasday en la història de la litera- tura hebrea li ve del llibre Ben ha-mélekh ive-ha-nazir [El príncep i el monjo], tra- duït al català per Tessa Calders el 1987, que és l'adaptació hebrea, a partir de la ver- sió àrab, d'aquella història que donà en el món cristià, després d'increïbles tombs, el Barlaam ijosafat, l'origen remot de la qual s'ha trobat a l'índia. L'autor del Ben ha- mélekh we-ha-nazir hi utilitza els recursos de la macama, entremesclant amb habi- litat la prosa rimada i la poesia en un hebreu, d'altra banda, de gran qualitat, per explicar la història del príncep que, reclòs en un palau pel seu pare, rep la visita d'un monjo, que el posa en coneixença dels sofriments que aguaiten l'home en aquesta vida i l'alliçona en els camins de la saviesa i del temor de Déu. Un dels elements sin- gulars de l'obra d'Abraham ben Hasday és la lliçó de filosofia que el monjo dóna al príncep en els capítols 32-35, que són els darrers de l'obra, parlant-hi dels diversos graus de la teoria neoplatònica de l'emanació i del destí de l'ànima després de la mort. Aquest text no existeix en la versió àrab. Hom creu que Abraham ben Hasday introduí en aquests capítols, traduint-la de l'àrab, una obra neoplatònica pseudo- epigràfica, de la qual es troben fragments en Isaac Israelí i en l'anònim autor de la versió àrab llarga (de la qual procedeix la llatina) de la Teologia del pseudo-Aristòtil.28 25. Cf. les paraules grosses que diu G. VAJDA, tot parlant d'altres coses, a «Un chapitre de l'histoire du con- flit entre la Kabbale et la phüosophie: La polémique anti-intellectualiste de Joseph ben Shalom Ash- kenazi de Catalogne-, Archives d'Histoire Doctrínale etLittémire du Moyen-Age, 23 (1956), pàg. 46, n. 2. 26. H. ZAFRANI, Kabbale, uie mystique et magie, Paris, Maisonneuve & Larose, 1986, pàg. 29. 27. Vegeu-ne una versió catalana medieval a La mort d'Aiistòtil, versió quatrecentista del Líber de Pomo, a cura de Jaume Riera i Sans, Barcelona, Edicions del Mall, 1981. 28. S. M. STEUN, -Ibn Hasday's Neoplatonist. A Neoplatonic Treatise and Its Influence on Isaac Israeli and the Longer Versión of the Theology of Aristotle-, Or/ens, 13-14, (1961), pàg. 58-120. 131 EDUARD FELIU Un altre dels qui participaren en la confusa lluita contra el racionalisme filoso fie i contra els personatges que fruïen del poder polític a Barcelona en el prim er terç del segle xin fou Samuel ben Issac ha-Sardí, home també riquíssim i erudit eminent, amic íntim de Mossé ben Nahman, a qui féu costat en aquells temps revolts. Es conserven uns quants documents que concerneixen els béns de Samuel ha-Sardí i la seva família. Als trenta anys va començar a escriure l'únic llibre seu que es conserva, el Séfer ha-Temmot [Llibre de les ofrenes]. Diu ell mateix que el va escriure l'any 1223. És una obra de jurisprudència religiosa que va tenir una gran influència en el desenvolupament d'aquesta ciència. Però el llibre és també impor- tant perquè ens ha transmès una gran quantitat de dictàmens de Mossé ben Nahman que són la resposta d'aquest a les consultes que el seu amic li féu sobre qüestions de dret civil. Samuel ha-Sardí morí vers 1256-57. Res no impedeix d'atribuir-li la bella làpida del carrer Marlet que commemora l'establiment d'una obra pia.29 Entre els documents relatius a Samuel ha-Sardí hi ha una escriptura datada a Barcelona el 1216 i signada, conjuntament amb dos altres membres del tribunal rabí- nic que la va estendre, per Jafudà ben Jacar. Tot fa creure que es tracta del mestre de Mossé ben Nahman. Segons el testimoniatge de Menahem ha-Meïrí, de Perpinyà, i de Nissim ben Rovèn, el Gironí, fou un rabí d'aquest nom que aciençà mestre Mossé de Girona en diverses doctrines. Jafudà ben Jacar, d'origen occità, li degué transme- tre també alguns secrets cabalístics, que Mossé ben Nahman deixà en herència als seus propis deixebles (entre ells Salomó ben Adret). Jafudà ben Jacar va escriure un llibre anomenat, segons que diu Salomó ben Semah Duran, Maayan ganim [Font de jardins], en què comentava les pregàries litúrgiques, aclarint-ne les diferents versions i donant-ne les normes talmúdiques que concernien cada pregària. Parlant de càbala, cal no negligir el fet que l'any 1270 l'aragonès Abraham Abulafiya (contra les pretensions messiàniques del qual s'arborà Salomó ben Adret) va estudiar, a Barcelona, dotze comentaris sobre el Séfer Yetsirà. Un d'aquests comen- taris era el de Barukh Togarmí, habitant d'aquesta ciutat, que Abulafiya anomena "mon mestre". Abulafiya diu en una de les seves obres que a Barcelona tingué con- tactes amb místics cristians, amb els quals s'entengué força bé tocant a diverses doc- trines exegètiques.30 També cal tenir presents les poques notícies que tenim de David ha-Cohen, deixeble de Mossé ben Nahman, que se n'anà de Barcelona vers 1280, cap a Toledo, i fou, pel que sembla, un important transmissor de la Càbala catalana a Castella.31 D'altra banda, fem remarcar que entre 1259 i 1262, Hil·lel de Verona, tra- ductor i filòsof italià, i fervent defensor de Maimònides, estudià a Barcelona amb Jonà de Girona, segons ens fa saber en una lletra que s'ha conservat,32 29. A propòsit d'aquesta làpida, em permeto de puntualitzar el que segueix: Salomó ben Adret (dicta- men I: 742, i 269 dels atribuïts a Mossé ben Nahman) í Nissim ben Rovèn (dictamen 1) confirmen que en llur temps (segles xm-xiv) el mot beqdesh (primer d'aquesta làpida) indicava un hospital per als pobres (malalts o bons de salut, afegeix rabí Nissim). S. Assaf ja assenyalà a Sifran sbel risbo- nim, Jerusalem, 1935, pàg. 54, n. 2, que calia llegir heqdesh i no pas ha-qadosh, com havia fet errò- niament M. Schwab. D'altra banda, de la comparació del document XVI publicat per J. M. MILUS i VAUICROSA, Documents hebraics de jueus catalans, Barcelona, 1927, amb el document 847 publicat per A. HUICI MIRANDA, Documentos de Jaime I de Aragón, 1251-1257, Zaragoza, Anubar, 1978, se'n segueix que el nom vulgar de Samuel ben Issac ha-Sardí era Llobell Cerdan. Finalment, no essent una làpida funerària, l'abreviatura final pot voler dir: "El seu llum crema permanentment", cosa que significaria que la donació o l'establiment de l'hospital es féu en vicia del donant. 30. M. IDEL, -La història de la Càbala a Barcelona», dins La Càbala, Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1989, pàg. 66-68; S. SHAHAU, «Écrits cathares et commentaire d'Abraham Abulafia sur le Livre de la Création», dinsjuifs et Judaisme de Languedoc, Toulouse, Privat, 1977, pàg. 350-351. 31. M. IDEL, Kabbalah. New Perspectives, New Haven, Yale University Press, 1988, pàg. 212. 32. J. PRAWER, TheHistoryoftheJews in the Latín Kingdom of Jerusalem, Oxford, Clarendon Press, 1988, pàg. 272. 132 LA CULTURA HEBREA A LA BARCELONA MEDIEVAL La prevalença del moviment antifilosòfic La segona meitat del segle xin fou temps de gran trasbals a Catalunya: hi tin- é Hoc la signatura de l'important tractat de Corbeu (1258), la temptativa de cro- ada a Terra Santa (1269), la mort de Jaume I (1276), la revolta d'al-Azraq (1277), j'ocupació de Sicília per Pere el Gran (1282), l'intent de revolta del poblé de Barcelona (1284), la croada de Felip l'Ardit (1285), la conquesta de Menorca (1287). pou també, però, l'època de Ramon Martí, cap del studium hebraicum de Barcelona a partir de 1281, de Ramon Llull, d'Arnau de Vilanova i de la creació de l'Estudi General de Lleida (1300). Tanmateix, són dos esdeveniments d'aparent intranscendencia per a la historia general els que atermenen la vida política i social ¿e l'aljama de Barcelona en aquell període: la disputa religiosa de 1263 i la deci- sió política de les Corts de 1283, en temps de Pere el Gran, en què es van apro- var lleis restrictives envers els funcionaris jueus. Deixant de banda les Corts de 1283, de les quals no ens pertoca de parlar aquí, diguem només, pel que fa a la disputa de 1263 entre Mestre Mossé de Girona (Nahmànides) i Fra Pau Cristià davant les autoritats civils i religioses cristianes, que cal posar en relleu el caràcter innovador de la posició intel·lectual dels dominics, que empraren no solament la Bíblia, com s'havia fet fins aleshores, sinó també el Talmud i els midraixim, és a dir la pròpia literatura rabí nica, i el coneixement de la llengua hebrea, per demostrar que Jesús de Natzaret era el Messies promès a l'Antic Testament. Car era aquesta la intenció dels cristians en aquestes disputes, i no pas la de debatre el fonament de llur fe, com ja diu el document de convo- catòria de la disputa de 1263. Aquesta fou decidida "ñopas amb la intenció de dur la fe del Senyor Jesucríst a debat amb els jueus, com si fos cosa dubtosa, car aques- ta fe no admet, a causa de la seva certesa, cap mena de discussió, ans perquè la ventat d'aquesta fe es mostrés tan evident que esvaís els errors dels jueus"?0 La dis- puta va afectar pregonament els jueus, que aleshores començaren a aparellar noves i esmolades armes per defensar el judaisme. Un dels llibres més populars i preciosos del judaisme medieval, contínuament reeditat d'aleshores ençà, és el Séfer ha-hinukh [Llibre de doctrina], en què, prenent com a base el Séfer ha-mitswot [Llibre dels preceptes] de Maimònides, hom presen- ta els sis-cents tretze preceptes tradicionals en un arranjament diferent i original. En lloc de distribuir-los, com havia fet Maimònides, en preceptes positius (248) i nega- tius (365), l'autor del Séfer ha-hinukh, ho fa segons les perícopes, és a dir segons els fragments del Pentateuc que hom llegeix a la sinagoga cada dissabte de l'any, i els comenta d'una manera molt entenedora i plaent, aprofitant el que Maimònides havia dit, però afegint-hi tota mena d'històries bíbliques i talmúdiques, i les seves opinions, sovint força personals, concernent les raons que justifiquen cada precep- te. L'obra té un caràcter didàctic evident i és adreçada al fill de l'autor: "M ha sem- blat escaient-diu- d'escriure els preceptes per perícopes i, per tant, segons l'ordre de la Torà, a fi de deixondir el cor del meu noi i dels seus companyons, cada setmana, perquè, en havent estudiat la perícopa, reflexionin els preceptes corresponents, i s'hi avesin, i uneixin llurs pensaments amb el Pensament Pur [Déu], bo i meditant sobre els principis fonamentals de la religió, abans que no els vinguin al pensament trufes i foteses". Aquest llibre fou escrit entre 1252 i 1256 per un "jueu barceloní de la casa de Levi", com diu el mateix autor al pròleg, que hom identificava tradicionalment amb Aaron ha-Leví, de Barcelona, col·lega de Salomó ben Adret. Tanmateix, les moltíssimes contradiccions que hi ha entre el Séfer ha-hinukh i les opinions d'Aaron ha-Leví a les seves obres autèntiques, contradiccions ja detectades al segle xvin per 33. Disputa de Barcelona de 1263 entre Mestre Mossé de Girona ¡Fra Pau Cristià, Barcelona, Columna, 1985. 133 EDUARD FELIU H. Y. D. Azulai, han acabat per fer palès que no en pot ser l'autor. Després de pacients anàlisis i d'enginyoses hipòtesis, que s'han anat verificant, avui se sap n Ue l'autor veritable d'aquest llibre és Pinhas ha-Leví, de Barcelona, germà gran de l'es- mentat Aaron, i que el va escriure per al seu fill Josué. Pinhas i Aaron eren des- cendents del gironí Zerahya ha-Leví, l'autor del Séfer ha-maor. Pinhas va ser un dels mestres del seu germà i autor de diversos comentaris talmúdics.34 Aaron ha-Leví, més exactament Aaron ben Jucef ha-Leví, germà de Pinhas, fou com he dit, col·lega de Salomó ben Adret i morí l'any 1300. No hi ha dubte que és el mateix que apareix en documents cristians amb el nom de Aaron de Na Clara a qui el rei Pere el Gran va comissionar, juntament amb Salomó ben Adret, per resol- dre certes disputes que havien sorgit a l'aljama de Saragossa. Nissim ben Rovèn transcriu, en un dels seus dictàmens, una ordinació de la comunitat jueva de Saragossa feta el 1283 a consell d'Aaron ben Jucef ha-Leví.35 El curiós del cas és que justament, els dos savis jueus de Barcelona, tot i ser de la mateixa branca ideològi- ca, no s'entenien pas gaire en més d'una qüestió de jurisprudència religiosa. Aaron ha-Leví va escriure fins i tot un llibre, Bédeq ha-bàytt [Les esquerdes de la casa] per impugnar les opinions que Ben Adret havia expressat en un llibre intitulat Torat ha- bàyit [La llei de la casa]. Aaron ha-Leví és també l'autor de l'obra Pequdat ha-levi- yim [La tasca dels levites], en què comenta el compendi dels tractats talmúdics Berakhoti Taanitíet per Al-Fasí (segle xi). Redactà així mateix uns comentaris tal- múdics que han estat sempre molt estudiats i apreciats al llarg de les generacions. Salomó ben Adret és una de les figures primiceres del judaisme català. Va néi- xer a Barcelona vers 1235 i va morir-hi vers 1310. Talmudista eminent i juriscon- sult de reconeguda perícia, a qui recorregueren diverses vegades els reis de Catalunya perquè entengués en afers jueus, redactà milers i milers de dictàmens (on apareixen, a vegades, mots catalans) a consultes que li adreçaven els jueus de tot el territori de l'antiga Corona d'Aragó, de Provença, d'Espanya, de França i, fins i tot, d'Alemanya. Va obrir una escola talmúdica a Barcelona, per on van passar nombrosos i assenyalats deixebles. Les seves opinions en matèria de jurisprudèn- cia han estat adduïdes durant molts segles com a garantia per a la recta resolució dels més embrolláis problemes legals i com a pedra de toc per a distingir allò que és la bona soca de la tradició d'allò que no són sinó borderissos. Tolerant, però poc innovador en matèria religiosa, Ben Adret creia en la tradició talmúdica per damunt de tota altra cosa. Va ser, tanmateix, un home atent als problemes del seu temps; un home de combat, que hagué de prendre armes, així ofensives com defensives, contra els qui atacaven el judaisme ortodox o els jueus. Va exercir el guiatge de les comunitats jueves pels camins de la pròpia història, defensant-les vigorosament dels cristians que assajaven de desencaminar-les amb un zel missio- ner sense aturador. És ben possible que una de les disputes que va tenir amb cristians —el text hebreu de la qual es conserva entre les seves obres—36 fos amb el cèlebre dominic Ramon Martí, autor del Pugio Fidel. I no solament tingué cura d'in- tentar fer viure els individus i les famílies en pau i concòrdia, com veiem a basta- ment en els seus dictàmens, sinó que abordà amb determinació els problemes filosòfics i religiosos amb què la societat jueva topava. Ben Adret va actuar expe- ditivament, per exemple, en el cas de les pretensions profètiques i messiàniques d'Abraham Abulafiya, les quals rebutjà sense pal·liatius, tot tractant l'arrauxat Abulafiya d'ignorant i d'impiadós. També va intervenir coratjosament i honesta en 34. Sefer ha-Hinnucb/The book of[Mitzuah] Education, edició bilingüe a cura de Ch. Wengrov, Jeru- salem, Feldheim, 1978-1989, 5 vol. Vegeu vol. II, pàg. IX-XXI i vol. V, pàg. IX-L. 35. El número 80 (ed. Feldman). 36. J. PERLES, R. Salomó ben Abraham ben Adereth, Breslau, 1863, pàg. 24-56 de l'apèndix hebreu. La continuació, o més aviat un text paral·lel, és el dictamen IV: 187. 134