RCatT 40/1 (2015) 313-325 © Facultat de Teologia de Catalunya ISSN: 0210-5551 IN MEMORIAM Mn. Antoni M. Oriol Tataret (Camagüey [Cuba] 1928 – Barcelona 2014) El dia 23 d’abril de 2014 moria Antoni M. Oriol Tataret, prevere de la diòcesi de Vic. Havia estat ordenat pel bisbe Ramon Masnou el dia 13 d’abril de 1954. De família i pares catalans, va néixer a Camagüey (Cuba) el dia 7 de novembre de 1928. A partir dels tres anys visqué a Catalunya. Llicenciat en Filosofia (1949) i en Teologia (1953) per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, hi obtingué les millors qualificacions. Després d’una etapa de servei diocesà molt fecunda —professor del Col- legi de Sant Miquel (Vic) i consiliari del Moviment d’Escoltisme (1954-1956); consiliari diocesà dels homes d’Acció Catòlica (Vic) i director de la revista Casal, òrgan de tota l’Acció Catòlica diocesana, en aquella època formada bàsicament pels Cursets de Cristiandat (1956-1962)—, seguí una estada de quatre anys com a assessor d’Acció Catòlica al bisbat de Barquisimeto (Vene- çuela) (1963-66). Posteriorment, el seu servei derivà cap a la docència univer- sitària. El camp de la docència i el de la direcció espiritual van ser els dos àmbits de formació humana on els dots de Mn. Oriol van excel·lir. I això va ser així no només pels seus valors innats, sinó pel fet que, més enllà de les dues lli- cenciatures, el nostre mossèn es dedicà constantment a l’estudi i a la lectura, des de la Sagrada Escriptura —els textos en grec i en llatí de la qual coneixia molt bé— fins a les darreres conclusions de la cosmologia física, passant pel pensament dels grans filòsofs i teòlegs, dels mestres espirituals, dels místics, dels grans poetes... En aquest exercici Mn. Oriol no solament aprenia, sinó que contemplava les veritats objectives que anava descobrint, convençut que l’apropaven més i més a Aquell que és la Veritat. RCatT 40/1 (2015) 313-325 313 IN MEMORIAM Vaig tenir el goig de treballar durant vint-i-un anys al seu costat. Havia estat professor meu de Moral Social i de Doctrina Social de l’Església, i coin- cidint amb un canvi laboral l’any 1993 em proposà d’ajudar-lo, al costat del Dr. Joan Costa, en l’endegament del Seminari de Doctrina i Acció Social de l’Església, SEDASE, a la Facultat de Teologia de Catalunya. Aquest Seminari, inserit al Departament de Teologia Moral, té com a objectiu la formació dels seus membres en Doctrina Social de l’Església. El SEDASE té vint-i-dos anys de recorregut i —d’alguna manera— supleix la poca presència de la Doctrina social en els cursos institucionals de Teologia. Una vegada jubilat Mn. Oriol com a docent (2003), sense deixar la vincu- lació amb el Seminari, que des d’aleshores està dirigit pel professor de Moral Social Dr. Antoni Babra, situàrem el nostre lloc de treball a la seu de la Fun- dació Dr. Albert Bonet, de la qual ell era patró; jo en vaig esdevenir un temps després. Una de les finalitats d’aquesta Fundació és la divulgació del pensa- ment social catòlic. Mn. Antoni M. Oriol va esdevenir un vertader doctor sense seguir mai el protocol acadèmic per ser-ne reconegut, tot i que havia estat la seva voluntat. Acabat el Concili, a les sessions del qual va poder assistir, com explicaré més endavant, i havent cursat els crèdits de doctorat a la Gregoriana, tenia la intenció d’elaborar una tesi sobre «La història de l’Acció catòlica en els docu- ments pontificis»; el director n’havia de ser el pare George Jarlot, S.I. Tanma- teix, el bisbe de Barquisimeto el reclamà de nou a la seva seu. La doctrina conciliar havia somogut de tal manera la vida dels grups enquadrables en l’Acció Catòlica d’aquella diòcesi que feia necessària la presència d’un expert per avenir-los a la nova etapa eclesial. Mn. Oriol va fer una anàlisi acurada de la situació i unes propostes concretes per encarar el futur i les lliurà al seu superior. Desconec si els plantejaments van ser acceptats i si van reeixir. L’any 1966 va tornar cap a Catalunya. El camí del doctorat havia quedat estroncat: «La Providència ha querido otro camino y gustosamente entro por él», escri- via al P. Jarlot. Havia estat més forta la fidelitat al que aleshores era el «seu» bisbe (el de Barquisimeto) que no pas el desig de culminar la seva graduació acadèmica. Tot amb tot, a Vic sempre se’l conegué com el doctor Oriol. Expliquen que poc després de la seva ordenació els vigatans ja li deien el segon Balmes. Com a professor es dedicà de ple al camp de la teologia moral social i s’es- pecialitzà en Doctrina Social de l’Església. Va ser professor a la Facultat de Teologia de Catalunya de 1970 a 1992; i a la Facultad de Teología de Vitoria de 1974 a 1988. Professà també la mateixa assignatura al Seminari dioce- sà de La Laguna, a Tenerife, i a la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología 314 RCatT 40/1 (2015) 313-325 MN. ANTONI M. ORIOL TATARET León XIII de la Universidad Pontificia de Salamanca, Campus de Madrid, en l’especialitat de Màster en Doctrina Social de la Iglesia. Amb la perspectiva que dóna el temps, es pot afirmar que ell ha estat el més gran especialista del nostre país en el pensament social catòlic, i en par- ticular en allò que es refereix a la pertinença nacional de la persona i als drets dels pobles i nacions. M’hi referiré més endavant. Va ser un gran pedagog que comunicava amb facilitat i efectivitat el pòsit de saviesa que havia anat acumulant. Però, sobretot, ens encomanava passió per tot el que sabia i estimava, i ho feia amb la humilitat que el caracteritzà, tan pròpia dels grans savis. Per al teòleg Antoni M. Oriol, el Magisteri de l’Església tenia un pes deci- siu. Sense renunciar a avançar per la senda sempre suggerent de la reflexió sobre les coses opinables; amb prou valentia per recórrer la via de la discre- pància, que el mateix magisteri ofereix al teòleg, que no ha de ser-ne un mer portaveu, sabia per experiència d’altri que el camí del dissens sistemàtic, públic i reiterat porta al fracàs. Aquest convenciment explicava la seva posició inflexible en determinats debats amb col·legues teòlegs. Mn. Oriol explicava el que li representà el fet que al Concili Vaticà II Pau VI es reservés la darrera paraula sobre els mètodes de control de la na- talitat. Convençut que el Papa faria seves les opinions de la majoria de la Comissió que l’assessorava i admetria l’ús de mitjans artificials per regular la concepció, ell ja argumentava des d’aquest pressupòsit en les sovinteja- des intervencions públiques. Tanmateix, Pau VI va fer pública la Humanae Vitae —basada en l’opinió d’una minoria present a la Comissió—, en què afirmava que tot acte matrimonial ha de restar, per si mateix, obert a la vida i que ha de ser rebutjada qualsevol acció que es proposi com a fi o mitjà impedir la procreació. El fet representà per al nostre professor un replantejament integral dels seus esquemes sobre la fecundació humana. Tanmateix, la catarsi que visqué voluntàriament li aportà —així ho remar- cava— una perspectiva insospitada i una comprensió de l’antropologia humana insuperable, i això va fer que esdevingués un defensor convençut de les tesis del document pontifici. A més, va fer tot el que va poder per fer arribar la doctrina de Pau VI als públics als quals havia difós, sense voler, un criteri equivocat. Els anys de treball a prop seu em van donar l’oportunitat de comprovar que el seu consell i el seu parer eren reclamats constantment, no solament per qüestions de consciència, sinó especialment per qüestions doctrinals i de vida eclesial, que requerien un consell sòlid, una argumentació clara o una solució definitiva. Això explica la seva intervenció en diversos escenaris —la majoria RCatT 40/1 (2015) 313-325 315 IN MEMORIAM dels quals em consten, però en desconec l’abast, com no pot ser d’altra mane- ra. Em vull referir a tres de molt significats i a allò que conec: la seva partici- pació en el Concili Vaticà II, la implicació en la divulgació del document Arrels cristianes de Catalunya i el seu protagonisme en el Concili Provincial Tarraconense de 1995. L’any 1963 el bisbe Ramon Masnou, a petició dels bisbes d’aquell país, proposà a Mn. Oriol anar a Veneçuela com a Assessor d’Acció Catòlica, i en concret al bisbat de Barquisimeto, on sojornà fins el 1966. Les moltes activi- tats en aquell país van palesar la seva preparació tant pastoral com teològica, fet que va comportar que alguns bisbes veneçolans el nomenessin pèrit seu durant els treballs del Concili Vaticà II. Mn. Oriol considerava una gràcia haver pogut ser present en les sessions conciliars de manera activa. El seu arxiu conté molts testimonis del seu peritatge, en especial pel que fa al text dels documents relatius al laïcat. Ell no amagava la seva satisfacció pel fet que els pares conciliars haguessin acceptat literalment una de les seves propostes, feta a través dels bisbes que assessorava. Es troba al número 20 del decret sobre l’Apostolat dels Laics Apostolicam actuositatem. Una vegada descrites les notes de les diverses formes d’apostolat, amb nom o no d’Acció Catòlica: el fi apostòlic; col- laboració amb la Jerarquia eclesial, actuant sota la seva direcció; i unió orgànica, el Concili introduí un matís, admetent una proposta de Mons. Críspulo Benítez Fonturvel, titular de Barquisimeto, seguint el consell del seu pèrit: «les organitzacions en les quals es troben aplegades les dites característiques, a judici de la jerarquia, han d’ésser considerades com Acció Catòlica (Actio Catholica censendae sunt) encara que assumeixin diver- ses formes i noms, per les exigències de llocs i de pobles.» Fou, sens dubte, una resolució important per a l’àmbit laïcal que, si més no a l’Església del nostre país, no ha tingut lamentablement el nivell d’aplicació que els pares conciliars pretenien. L’any 1985 els bisbes catalans van fer públic el document Arrels cristianes de Catalunya. L’estreta relació entre Mn. Oriol i el bisbe Dr. Ramon Masnou —un dels signants del text— i la seva afinitat en tot allò relatiu als drets del pobles fan pensar que el seu assessorament durant la redacció del document va ser constant. Sigui com sigui, immediatament després de la seva publica- ció Mn. Oriol va esdevenir-ne un dels avaladors més convençuts. Arrels cristianes de Catalunya es va publicar durant el curs 1985-1986. En la inauguració del curs 1986-1987, el professor Antoni M. Oriol va fer la lliçó inaugural a l’Institut de Teologia de Catalunya: Arrels cristianes de Catalunya. Comentari. En la presentació, i referint-se al text episcopal, afirmava: «Agraei- 316 RCatT 40/1 (2015) 313-325 MN. ANTONI M. ORIOL TATARET xo tant el missatge que vull contribuir humilment que hom el mediti, se n’en- riqueixi, en faci tema de diàleg i n’extregui criteris de conducta»; i en la intro- ducció del comentari assenyalava: «Com a cristians assumim l’orientació ètica i com a catalans agraïm la contribució al bé comú del país que els nos- tres bisbes ens han ofert en el document». Mn. Oriol presentava Arrels en dos grans capítols: 1. «Catalunya: pàtria, nació, cultura»; 2. «Arrels cristianes: passat, present i esdevenidor». Em consta que, en alguna presentació posterior, el fet de remarcar vivament els caràcters patri, nacional i cultural de Catalunya li va suposar la interrupció obligada i humiliant del seu discurs per part d’algun eclesiàstic, amb el con- següent astorament de l’auditori. El fet palesa el caràcter profètic del text episcopal. La seva divulgació prosseguí, i amb aquesta finalitat el nostre pro- fessor en preparà 45 Directrius, a partir del document, que en palesaven la recepció. Amb ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la publicació d’aquelles «senzi- lles consideracions episcopals sobre la realitat de Catalunya» —com descri- vien el seu document els bisbes catalans—, Mn. Oriol va ser convidat per diverses institucions i publicacions a presentar el contingut del text i la seva actualitat. Recordo de manera especial l’acte acadèmic celebrat a Montserrat el dia 29 de gener de 2011, en el qual, acompanyat d’altres il·lustres ponents com l’arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, l’abat Josep M. Soler i el M. Hble. Sr. Joan Rigol, resumí el document en set tesis i les quaranta-cinc directrius introduïdes pel text següent: Realitzo la meva aportació amb vista a facilitar-ne tant una comprensió intel·ligent com una praxi eficaç. Ho faig a la claror de la coneguda i estimulant consigna: «Que Déu hi faci més que nosaltres!», amb el benentès implícit que nosaltres fem tot allò que és al nostre abast. Aquest fer i el conseqüent fer-nos-hi tenen avui una empremta d’indefugible urgència tant des del vessant eclesial com des del vessant nacional. Eclesialment, hem de conscienciar-nos que no dur a terme el nostre deure —el pecat d’omissió— no solament és una injustícia, sinó també una traïció i, doncs, una ignomínia, és a dir una concreció de conducta que mereix el menyspreu públic. La nostra generació, eclesialment, no pot de cap de les maneres fressar aquest camí; no podem cometre —ni conscientment ni inconscient— una trans- gressió que faria miques aquella fidelitat al nostre poble que el nostre document amb tanta raó remarca. Nacionalment, no podem tampoc preterir els deures de cohesió i de projecte que ens imposa la virtut del patriotisme, de l’amor —amb paraules i amb fets— a la terra dels nostres pares, aquesta terra que des del cim de Montserrat s’albira amb una lluminositat que no deixa ni un àtom d’extensió a la tenebra. RCatT 40/1 (2015) 313-325 317 IN MEMORIAM La intervenció, molt aplaudida, l’acabà amb el mateix to exhortatiu amb què l’havia iniciat: He remarcat l’actualitat d’Arrels cristianes de Catalunya. Tanmateix, hi ha alguns aspectes del document que, deutors del moment històric en què va ser escrit, n’aconsellen una adient reformulació. Els bisbes, d’una banda, instaven a passar d’una consciència directa a una consciència reflexa de la situació democratico- autonòmica del país. De l’altra, a guardar ben viva la convicció que el nostre país és un component amb personalitat pròpia —un component nacional— d’un Estat plurinacional, i en aquest sentit, en la mesura que la història comuna dels pobles d’Espanya proporciona una base sòlida per a llur mútua comprensió, afecte i col- laboració, a avançar en la dita direcció pels camins d’unes formes politicoadminis- tratives que afavoreixin i serveixin el desenvolupament de cada poble. El present polític de Catalunya i els esdeveniments més recents de la relació d’Espanya amb la nostra nació palesen que l’Estat espanyol persisteix amb més força encara a considerar-se un estat uninacional —de matriu castellana—, refusa el principi de la plurinacionalitat i actua en conseqüència. No hem de defallir en la nostra reacció contra aquest enfocament. Tampoc no ens ha de sorprendre que moltes persones de sana intenció en el nostre poble estiguin, ara i ací, preocupades per l’esdevenidor i que es replantegin de nova manera les grans esperances d’assolir la plenitud nacional. Correspon, d’una ma- nera especial, als pensadors i polítics de la nostra nació —com tants ho feren en el passat— d’il·lustrar-nos, sostenir-nos i animar-nos en els nostres esforços per superar les dificultats que s’oposen a l’assoliment d’una vida nacional millor i més estable i, sobretot, per fressar els camins concrets que condueixen vers una com- pleta i genuïna llibertat. Els catòlics també hi tenim molt a dir a partir de la Doc- trina Social de l’Església, corpus en el qual es fonamenta el document que avui comentem. No cal dir que l’acte que estem vivint n’és una enèsima prova. En efec- te, tenim voluntat ferma i joiosa de contribuir a la defensa i progrés de la nostra pàtria. El 8 de setembre de 1994, després de la consulta sobre els temes a tractar i de l’Etapa Diocesana de Reflexió, els bisbes catalans van convocar el Conci- li Provincial Tarraconense. A Mn. Antoni M. Oriol li van encarregar la redac- ció del capítol tercer, La sol·licitud pels més pobres i necessitats. La Sra. Pilar Malla, aleshores directora de Càritas diocesana de Barcelona, i el Sr. Xavier Rius, aleshores director de Càritas diocesana de Tarragona, en van ser ponents. Vaig ser testimoni de la minuciositat amb què va recollir totes les aporta- cions provinents de l’etapa diocesana, relatives a la seva ponència. De la mateixa manera, va ser molt curós el treball per incorporar les aportacions, correccions i matisos de l’aula conciliar. Els anys del Concili Tarraconense 318 RCatT 40/1 (2015) 313-325 MN. ANTONI M. ORIOL TATARET van ser per a Mn. Oriol un temps àlgid d’experiència eclesial catalana, com ho havien estat ja els del Concili Vaticà II a escala universal. Poc temps després de la publicació de les resolucions i el missatge del Concili Tarraconense, Mn. Oriol preparava i publicava al número 156 de Qua- derns de Pastoral un treball per presentar el Tema Tercer, per facilitar-ne la recepció com ho havia fet en el cas del document Arrels cristianes de Catalunya. En aquesta ocasió elaborà un seguit de qüestions interpel·ladores per al lector amb vista a comprovar el grau de sintonia personal amb el ja esdevingut document magisterial. Em permeto reproduir-ne un fragment molt interpel- lador, que abraça el contingut íntegre del capítol tercer: Combrego el Cos de Crist i sóc avar dels meus béns? Admeto la comunió dels sants i em nego a compartir els béns temporals? Pertanyo a una Església rica que només de manera llunyana té presents les Esglésies pobres? Resolc la fórmula «Fe-vida» en una veritable «vida de fe»? Em podrien denunciar com a fariseu perquè separo el missatge cristià de la meva pràctica social? Mn. Oriol estava dotat d’una gran capacitat de síntesi; en donava mostres constantment. L’estudi i l’anàlisi d’un text el portaven indefugiblement a fer- ne un esquema. El seu arxiu en conté centenars: esquemes de tots els docu- ments socials del magisteri papal, des de l’encíclica de Lleó XIII Rerum nova- rum fins a l’exhortació de Francesc Evangelii Gaudium. De l’esquema dels documents magisterials en confegia sempre tres versi- ons: el breu, l’intermedi i l’ampli. Per als seus alumnes, l’intermedi i/o l’ampli ens eren els més útils, ja que contenien més informació. Però per al seu ús personal ell preferia el breu, aquell que havia escrit a mà en un únic full —grà- cies a la seva grafia petita i clara—, que podia visualitzar tot d’un cop. Esde- venia una veritable renúncia per a ell haver d’acceptar que el text mecanos- crit, necessari per divulgar el seu treball, ocupava més d’una pàgina. A més dels corresponents a documents pontificis i magisterials, entre els esquemes continguts en el seu arxiu s’hi poden trobar veritables peces de museu. Per exemple el corresponent a la Summa Theologica de sant Tomàs, al Càntic espiritual de sant Joan de la Creu o al Llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull. En el seu fons documental trobem també un conjunt important d’estudis, articles i comentaris en petit format, la majoria publicats,1 que palesen l’am- 1. En aquest cas ometo les referències editorials, ja que es tracta de mostrar solament la diver- sitat de temàtiques tractades pel nostre autor. RCatT 40/1 (2015) 313-325 319 IN MEMORIAM plitud dels camps d’interès social de Mn. Oriol, com ara: De la insolidaritat centralista a la solidaritat autonòmica (1980); Reflexión cristiana sobre la reconciliación en Euskadi (1981); Claves teológicas y éticas del compromiso político a la luz de la Pacem in terris (1990); De la Rerum Novarum a la Cente- simus Annus (1991); Per a una visió cristiana de la consciència moral (1993); La Comunidad política (1994); Reflexió teologicomoral sobre el matrimoni, la família i les parelles de fet (1998); La Regulación natural de la fertilidad (1999), en col·laboració amb la Dra. Françoise Soler; Seis tesis básicas para dialogar católicamente en el marco del pluralismo religioso (2000); La misión de Caritas a la luz de Novo Millennio Ineunte (2001); Al·legat a favor del «Document per- vers» (Sobre el Document dels bisbes bascos, 2002); Aproximació als drets i deures del pobles, segons el magisteri del Concili Vaticà II (2012). En l’apartat d’estudis bíblics de temàtica social destaca el treball sobre Nou Testament i realitat econòmica. El cristià transcendeix, usa i critica els béns econòmics. És un estudi exhaustiu al qual esmerçà un temps llarg i que culmi- nà en la recopilació de treballs concrets fets en diversos llibres del Nou Testa- ment. Igualment digne de notar és el seu treball sobre la carta de Jaume. Es trac- ta d’una anàlisi exhaustiva sobre la forma i missatge del text. El darrer article publicat de Mn. Oriol va ser justament una col·laboració en la Miscel·lània de Mn. Josep Gil,2 que correspon al primer capítol del seu estudi de la Carta. En la Introducció escrivia: La meva aportació correspon a l’estudi de l’enunciat de la Carta de Jaume (1,2-11). Com a professor de Teologia Moral m’ha interessat especialment aquesta Carta amarada de preocupació social. Des del punt de vista formal del text, enfront de l’opinió de força comentaristes de la Carta, sostinc que aquesta frueix d’una estruc- tura profundament pensada i admirablement exposada. La Carta de Jaume s’estructura entorn de la trilogia endurança (1,2-4), saviesa (1,5-8) i pobresa (1,9-11), trilogia que l’autor enuncia des del primer moment i desenvolupa fins al final. La meva aportació correspon a aquest enunciat i forma part d’un estudi complet de la carta, pendent de publicació. Tal com anunciava més amunt, Mn. Antoni M. Oriol va ser un gran expert en la qüestió nacional en la Doctrina Social de l’Església. Des dels anys cin- quanta, el nostre professor anava descobrint la importància d’aquest vessant 2. A. M. ORIOL, «Endurança, saviesa, pobresa. Aproximació al triple contingut de la Carta de Jaume en 1,2-11», en Fe i valors humans. Miscel·lània en honor del Dr. Josep Gil i Ribas, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2014, 127-140. 320 RCatT 40/1 (2015) 313-325 MN. ANTONI M. ORIOL TATARET de l’existència humana personal i col·lectiva. De mica en mica es va interessar per tot el que el Magisteri pontifici formulava sobre la qüestió. Això el portà a recopilar de manera persistent textos dels papes contemporanis, des de Pius XI fins a Joan Pau II, incloent els documents del Concili Vaticà II i els textos del Compendi de Doctrina Social de l’Església que hi fan referència. En el decurs dels anys confegí una antologia, única en el seu gènere, de 753 tex- tos. L’any 2002 la Conferència Episcopal Espanyola publicà la instrucció pas- toral Valoración moral del terrorismo en España, de sus causas y de sus conse- cuencias. L’aprovació, la presentació i el contingut d’aquell document van generar moltes reaccions, i entre aquestes la del nostre autor, compartida pel Dr. Joan Costa. Ambdós constataren que especialment la cinquena part de la instrucció manifestava «un conjunt de deficiències que fan que el seu missat- ge requereixi un seriós replantejament». Amb vista a ajudar a aquest necessa- ri replantejament, Antoni M. Oriol i Joan Costa confegiren el llibre Fet nacio- nal i magisteri social de l’Església,3 per al qual van ajudar-se del fons de l’Antologia, que es trobava ja molt avançada. La versió castellana del llibre4 va ser enviada a tots els bisbes espanyols. La reacció de l’episcopat no es va fer esperar gaire. La va protagonitzar el teòleg moralista de Madrid Juan José Pérez-Soba Diez del Corral: El hecho nacional y el derecho de autodeterminación: una aclaración. Observaciones sobre el libro «Hecho nacional y magisterio social de la Iglesia» de Antoni M. Oriol y Joan Costa.5 L’autor definia la dita Instrucción com «uno de los referentes morales más significativos que han favorecido un auténtico diálogo entre la Iglesia y la sociedad española». I a través de 74 pàgines es refereix «als tres errors de fonament en els quals —segons ell— es basa el conjunt del llibre» que blasma: a) error en la interpretació de la Instrucció dels Bisbes; b) error en el mètode d’anàlisi del tema de l’autodeterminació en el magisteri; c) error en l’anàlisi d’alguns textos específics.6 I això té, per a Pérez-Soba, una raó molt clara: «Es lógico que las afirmaciones que buscan condenar el nacionalismo totalitario susciten recelos en un ámbito nacionalista como es aquel del que participan los autores».7 3. Editat a Barcelona el novembre de 2003 per Proa, amb el patrocini de la Fundació Dr. Albert Bonet. 4. A. M. ORIOL – J. COSTA, Hecho nacional y magisterio social de la Iglesia, Barcelona: Tibidabo Ediciones 2003. 5. Editat a Madrid: Facultad de Teología San Dámaso, Subsídia 8 (2004). 6. Ibíd., 12. 7. Ibíd., 9. RCatT 40/1 (2015) 313-325 321 IN MEMORIAM El llibret de Pérez-Soba, ple d’interpretacions esbiaixades, no només dels documents papals sinó també del llibre objecte de la crítica, va ser divulgat àmpliament entre l’episcopat espanyol. Va arribar a mans de Mn. Antoni M. Oriol i de Joan Costa a finals de gener de 2004. Per a principi de febrer d’aquell any s’havia acordat amb la Fundación Pablo VI la presentació a la capital d’Espanya de l’obra Hecho Nacional y Magisterio social de la Iglesia, que havia de presidir Mons. Josep M. Guix, president de la Fundación i pro- loguista del llibre en qüestió. L’acte no es va poder fer perquè l’arquebisbe de Madrid va prohibir-ne taxativament la presentació en qualsevol espai vinculat a la seva diòcesi. Mn. Oriol, amb la meticulositat que el caracteritzava, va llegir, rellegir i anotar el text de Pérez-Soba i inicià la redacció d’una resposta, admetent alguns matisos i defensant-se de les objeccions i acusacions falses. La respos- ta no es va arribar a enviar mai. Mn. Oriol va cedir al criteri dels qui l’aconse- llaren de no fer-ho. S’ha dit que el que realment va molestar als bisbes espanyols és el fet que Mons. Guix assenyalés en el pròleg les deficiències —segons el seu parer, pro- bablement compartit per altres bisbes— que va tenir tant la redacció de la Instrucción com la seva aprovació. «La veritat ens fa lliures!»; i no estalvia conseqüències. El llibre Fet nacional i magisteri social de l’Església, tanmateix, va fer el seu curs i ajudà a introduir en molts àmbits eclesials i civils els principis objectius de la Doctrina Social de l’Església referits als drets i deures de les nacions. I també preparà l’ambient per a la següent publicació. L’any 2007, per iniciativa de Mn. Oriol i de la Fundació Dr. Albert Bonet, l’Editorial Proa publicà un recull de textos i comentaris en català (380 en total) de l’Antologia, elegits per raó d’importància del seu contingut doctrinal. L’edició que porta per títol Nació i Magisteri Pontifici,8 va ser presentada al Col·legi d’Advocats de Barcelona el dia 22 d’abril de 2008. Des d’aquell dia, el seu autor havia manifestat de manera reiterada la voluntat de publicar l’obra completa, és a dir tots els textos amb l’original i la seva traducció al català i comentari. Tot feia pensar que l’obra es clouria amb el magisteri del papa Joan Pau II, traspassat el dia 2 d’abril de 2005. Tanma- teix, a vuit anys encara no de la seva elecció, el papa Benet XVI renuncià al seu pontificat el dia 28 de febrer de 2013. I un nou Papa ocupà la seu de Pere. 8. A. M. ORIOL, Nació i Magisteri Pontifi ci, Barcelona: Proa 2007. 322 RCatT 40/1 (2015) 313-325