Fosca descansa l’illa Col·lecció Raigs globulars (32) Primera edició: octubre 2018 Del títol original Dark Lies the Island: «Across the Rooftops», «Wifey Redux», «Fjord of Killary», «A Cruelty», «Beer Trip to Llandudno», «Ernestine & Kit», «Doctor Sot», «The Girls and the Dogs», «Dark Lies the Island», «Berlin Arkonaplatz» © Kevin Barry, 2012 Del títol original There are Little Kingdoms: «Atlantic City», «See the Tree», «How Big it’s Grown», «Breakfast Wine», «There are Little Kingdoms» © Kevin Barry, 2007 Del títol original New Yorker: «Ox Mountain Death Song» © Kevin Barry, 2012 © de la traducció de l’anglès, Ferran Ràfols Gesa © de la fotografia de Kevin Barry, Martina Kenji © d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2018 Disseny de la coberta: Tono Cristòfol Il·lustració de la coberta: Dídac Gurguí Producció editorial: Marta Castell Correctores: Blanca Busquets i Xantal Aubareda Publicat per Raig Verd Editorial Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, 08015 Barcelona www.raigverdeditorial.cat @Raig_Verd RaigVerd Impressió: Estugraf Dipòsit legal: B 16265-2018 ISBN: 978-84-16689-74-3 BIC: FA, FYB Imprès a Espanya - Printed in Spain Raig Verd Editorial forma part de l’Associació d’editorials independents Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar- lo (cosa impensable), fes-ho al contenidor blau de reciclatge de paper. L’editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d’aquesta obra per a ús personal. Fosca descansa l’illa Kevin Barry Traducció de Ferran Ràfols Gesa Índex El retorn de la doneta 9 Sobre els terrats 31 Una crueltat 39 El fiord de Killary 49 L’Ernestine i la Kit 71 Les noies i els gossos 85 Berlín, Arkonaplatz: el meu estiu lesbià 99 Excursió cervesera a Llandudno 113 Atlantic City 137 Mira l’arbre, que gros que s’ha fet 151 Doctor Mam 167 Un vi per esmorzar 187 Hi ha petits regnes 203 El rèquiem de la serra d’Ox 217 Fosca descansa l’illa 229 El retorn de la doneta Aquesta és la història d’un matrimoni feliç, però abans que vomiteu i gireu full deixeu-me dir que jo l’acaba- ré amb la cara esclafada contra el metall fred del capó d’un Volvo i les mans emmanillades a l’esquena mentre em reciten els drets amb veu monòtona; tot això passa- rà a l’aparcament d’una gran superfície de Naas Road, a Dublín. Vam ser nòvios des d’adolescents, la Saoirse i jo. Ella era exquisida i tenia disset anys; jo era un parell d’anys més gran. Ella era rossa i sinuosament esvelta, amb una pell delicada, de porcellana d’os. Tenia uns ulls verds que eren pous sense fons —ho sento, però és que això és una història d’amor—, i jo m’hi ofegava. I unes tetes incre- ïbles, també, petites però de manual, fetes per encaixar a la meva mà, i un cul que sobresortia. És a dir, literal- ment. Ara dibuixeu lascivament en l’aire, mentre els ulls se us disparen i la llengua us rodola ben avall, la corba abrupta d’una galta del cul perfecta, sense mica de greix: ella en tenia dues, d’aquestes. Eren prominents, la mena de cul de què el meu pare sempre deia —amb el parlar 9 sorneguer i mastegat dels homes— que hi hauria pogut posar una tassa de te sense que li caigués. A més a més, la Saoirse tenia una rialla lúbrica i un gust infal·lible, i m’entenia. Vist en retrospectiva, amb la modèstia pròpia de la mitjana edat, accepto que tampoc hi havia gaire cosa a entendre. Jo era un noi moderadament poètic i mode- radament rebel, sense que això m’impedís ser diligent en els estudis, i tres mesos després d’acabar la carrera ja havia trobat un raconet ben còmode i segur en el funcio- nariat. Ens vam casar quan la Saoirse en tenia vint-i-un i jo vint-i-tres. Ara ens sembla que érem increïblement joves, però és que això va ser a finals dels vuitanta. I fèiem l’un per l’altre: jo també era guapíssim, aleshores. Una mica a l’estil d’en Matt Dillon, deia la gent, que ja és una cosa que em situa força en el temps. Però els temps a ve- gades acompanyen, i històricament vam tenir sort amb el mercat immobiliari. Vam comprar una casa vella mag- nífica a Dun Laoghaire, amb terrassa i vistes al mar. Ens podíem estirar al llit i veure passar els vaixells per la badia de Dublín, il·luminats i melangiosos en la nit. Jèiem sota les pampallugues de les espelmes i ens delectàvem l’un en l’altre. No ens podíem creure la sort que havíem tingut. Vam comprar la casa per quatre quartos. S’hi havia mort una velleta, i tot feia olor d’àvia, o sigui que vam trigar una mica a treure el paper de paret i el linòleum de color torrat, però el que vam trobar a sota era un somni. Els sostres alts, els finestrals, la palmera al jardí: l’estil eduardià en tota la seva arrogància. La vam reformar amb la suor del nostre amor i aturant-nos sovint per follar histriònicament sobre els taulons nus del terra —teníem la sensació d’estar fent una cursa—. Un any després de comprar-la, el preu de la casa havia pujat un trenta-cinc per cent. I des de llavors s’ha multiplicat per vuit. 10 Aquells primers anys de casats van ser d’una felici- tat perfecta. Vam convertir la vida en un joc; tot era una aventura, fins i tot inflar els pneumàtics o anar a comprar verdura. Rèiem molt. Ens amanyagàvem al passadís dels congelats. Ens mossegàvem àvidament a l’última fila de l’última sessió del cinema, els dissabtes. Quan fèiem co- mèdia ironitzàvem sobre el nostre matrimoni perfecte. Ella em deia «maridet meu», i jo li deia «doneta meva». Encara la veig, sota un llençol, amb les cames morenes a la vista, cridant-me tota melindrosa un matí qualsevol mentre jo em vestia: —Mauidet meu? No te’n vagis encaua. La teva done- ta necessita... atencions. —Sí, esclar, doneta meva, però és que són més de les vuit, i... —Quina puessa hi ha? La Saoirse no podia —ni pot— pronunciar la erra —un rave era un uave—, i això la feia encara més atrac- tiva i follable. Jo ascendia a bon ritme per l’escala del funcionariat. Era gairebé impossible que em fessin fora, si no treia un rifle a la cafeteria o violava algú al quarto de la fotoco- piadora. El maridet se n’anava a treballar i la doneta es quedava a casa, però formàvem una unió perfectament equitativa. Junts, a càmera lenta, sortíem a córrer pel parc ple de rosada a primera hora del matí. El nostre patrimoni net creixia dia a dia, la xifra es disparava en una alegre disbauxa. Amb l’electricitat que desprenien els nostres somriures extasiats —!!!— n’hi hauria hagut prou per alimentar el cony de xarxa nacional. Les coses no ens podien anar millor, però va resultar que sí. El tercer any de casats vam tenir una filleta. Vam ba- tejar la nostra estimada amb el nom d’Ellie, i va ser una 11 meravella. Era la viva imatge de la seva mare preciosa, i jo estava doblement enamorat: empenyia el cotxet pel pas- seig ventós, sentia xisclar el ferri de Holyhead i el cor se m’enlairava amb els gavinots atlàntics. L’Ellie va dormir vuit hores seguides des de la primera nit. Ni tan sols es va queixar quan li van sortir les dents. Una nena perfecta, plàcida i tan bonica que l’hauries posat al relleix de la xe- meneia. Érem tan feliços que vaig acabar tement una tra- gèdia indicible, una desintegració artera. Però al comtat de Dublín les estacions anaven passant, precioses i ben diferenciades, cadascuna amb els seus plaers programats: els ous de Pasqua, les galledes i les pales, les màscares de Halloween, el sentimentalisme encantador de les garlan- des de Nadal. El maridet, la doneta, la petita Ellie; el cel havia baixat i s’havia instal·lat entre nosaltres. Si, en els anys següents, el pes de la passió que ens te- níem la Saoirse i jo va disminuir una mica —i vull dir una micona ben esquifida—, la veritat és que em va semblar saludable. Segurament necessitàvem un cert pas enrere, un de molt petit, que atenués la qualitat obsessiva de l’amor que ens teníem. Aquesta disminució minúscula es va fer evident, potser, en el punt de sarcasme que es va escolar en les nostres converses. Si jo tornava a casa després de la feina, posem per cas, ella em deia: —I doncs, mauidet meu? Amb aquella mica de sequedat en el possessiu, aque- lla inflexió sardònica, sabeu? I jo li responia de la matei- xa manera: —I doncs, doneta meva? I llavors va venir el canvi de segle, evidentment, i els primers símptomes de la mitjana edat es van fer un lloc en el paisatge, i a tots dos ens va començar a caure el cul. Coses que passen. I, esclar, jo em vaig fer una mica 12