FÈLIX CARDONA 1 PUIG Mite i realitat al cor d'Amèrica del Sud (Assaig d'interpretació personal) Pere G rases Ajuntament de Malgrat. Patronat de Cultura Terra Ferma del Centre Català de Caracas. Generalitat de Catalunya. Institut Català de Cooperació Iberoamericana. Institut Municipal d'Història de l'Aiuntament de Barcelona. FÈLIX CARDONA I PUIG Mite i realitat al cor d'Amèrica del Sud (Assaig d'interpretació personal) FÈLIX CARDONA I PUIG Mite i realitat al cor d'Amèrica del Sud (Assaig d'interpretació personal) Pere Grases Ajuntament de Malgrat. Patronat de Cultura Terra Ferma del Centre Català de Caracas. Generalitat de Catalunya. Institut Català de Cooperació Iberoamericana. Institut Municipal d'Història de l'Ajuntament de Barcelona. Barcelona 1983 T EM 1 FERMA PATRONAT DE CULTURA del CENTRE CATALÀ de CARACAS 1" edició, desembre 1983 Dipòsit legal; B. 35.302-1983 Imprès a ROMARGRAF, SA. Jovetut. 55 L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona Preliminar El 5 de desembre de 1982 morí a Caracas el capità Fèlix Cardona i Puig, dos mesos abans d'arribar als 80 anys i després d'haver viscut una existència fabulosa, viscuda en la major intensitat. Mai no havia buscat la faramalla pública ni la menor propaganda per a la seva persona. Humil, senzillament entusiasta de les seves il·lusions, portà a cap una aventura ex traordinària que per a qualsevol humà hauria estat pretext per a figurar sempre com a notícia sensacional en els mitjans de comunicació. Des que el vaig conèixer a Barcelona l'any 1934, quan va proposar al Govern de la Generalitat de Catalunya una expedició científica a VOrino- co, va despertar la meva admiració, que el temps va anar augmentat. Vaig procurar, a l'abast dels meus recursos, ajudar-lo en el gran projecte que el tenia captivat. Els fets del 6 d'octubre van parar en sec el seu propòsit, que ja havia conquistat adeptes i padrins, entre ells el Dr. Pere Bosch Gimpe- ra, Rector de la Universitat autònoma de Barcelona. Fèlix Cardona va re tornar a Caracas, on el vaig retrobar l'any 1937. a la seva residència de Bo- leïtas. barri aleshores allunyat del centre de la ciutat. Vam renovar el tracte i consolidar l'amistat. La meva admiració va transformar-se en engrescament per l'obra ex cepcional que més o menys conscientment feia el capità Cardona a Vene çuela. Compartien l'embadaliment els emigrants a Caracas, especialment Abel Vallmitjana, Joan Bofill i Bonaventura Benaiges. Per altra banda constatàvem el prestigi i la consideració que havia assolit en els cercles na turalistes i científics del país. Vaig escriure les següents pàgines mogut per l'enlluernament i la fasci nació que sentia davant la personalitat d'en Cardona. A Buenos Aires se publicava llavors la revista mensual Catalunya, en la qual participava l'entranyable amic Pere Mas i Perera, escriptor, company i mentor dels meus inicis de lletraferit duran els dies de joventut a Vilafranca del Pene dès. Va corregir el text amb la seva habitual pulcritud i el va publicar a les pàgines de la revista Catalunya, els mesos de juny, juliol i agost de 1942. El meu assaig va dedicat a Abel Vallmitjana, amb qui, les nostres famílies, 5 convisqueren durant onze anys, els primers del nostre exili a Caracas, en una exemplar germanor. A ra, en desaparèixer el capità Fèlix Cardona, el Patronat de Cultura "Terra Ferma", del Centre Català de Caracas, ha acordat fer-ne una nova edició en homenatge del gran català soci honorari de l'esmentada entitat col·lectiva. És un honor que agraeixo profundament i només em cal re marcar que es tracta d'un assaig que fa 40 anys que el vaig escriure. Em reca enormement que s'hagin perdut definitivament l'original d'un text que cada diumenge, durant moltes setmanes, vaig posar a màquina, amb el dictat que l'amic Cardona m'anava relatant de la seva experiència vital. Vaig ésser un càndid -coneixent-lo com el coneixia- de confiar-li els nombrosos fulls escrits; quan li vaig sol·licitar la devolució, em va dir, com aquell qui res, que els havia perdut a Guaiana. Em dol, perquè hau ria estat una mena d'autobiografia, plena d'interès, impossible de refer avui sense tenir present al protagonista. Què hi farem; me n'haig de resig nar. Tanco aquestes ratlles preliminars amb la confessió que el capità Fèlix Cardona i Puig és, als meus ulls, el català més important que he conegut, en una apassionant aventura que té totes les característiques de mite, realit zada individualment en una puresa espiritual difícilment concebible en els nostres dies. Cal fer constar, a més de l'agraïment al Centre Català de Caracas, l'ajut que m'ha donat la família del capità Cardona, particularment la seva filla Margarida, fillola del Dr. Joan Bofill, amb dades i fotografies que enriqueixen aquest opuscle. 1 a Rodolf Llorens, com sempre, col·la borador i amic exemplar. Hauria d'afegir altres reconeixements, en particular a les institucions que calcen el peu editorial, a més del Patronat de Cultura Terra Ferma del Centre Català de Caracas, iniciador de la publicació. Han decidit partici par-hi l'Ajuntament de Malgrat, que ret homenatge a Fèlix Cardona com a fill insigne de la ciutat, l'institut Català de Cooperació Iberoamericana, l'Institut Municipal d'Història de l'Ajuntament de Barcelona, i la Genera litat de Catalunya. A tols el meu agraïment. Pere Grascs 1. La fama Un bon dia a Barcelona es va aixecar un revolt de rumors i d'admira cions. Un català proposava als organismes d'investigació científica de pendents de la Generalitat de Catalunya una exploració en tota forma al llarg d'un riu, gairebé ignorat i brodat de llegendes velles i noves: l'Ori noco. Un gran aldarull es formà a l'entorn de la proposta i hom considerà el pro i el contra -el fas i cl nefas- i les possibilitats de realitzar-la, així com els probables resultants d'una empresa de tant de volum. Encara tinc present les discussions de premsa i les opinions de les personalitats més sobressortints en el camp científic català. Recordo així mateix que el projecte arribà als organismes de Govern, en el si del qual hom estudià la iniciativa vinguda d'un català, residencial a les Amèriques, que s'havia guanyat prestigi d'home extraordinari i de grans decisions: el capità Fèlix Cardona i Puig. Nom senzill i simple, que podia ésser perfectament d'un home qualsevol. Únicament, l'adjectivació de capità li afegia un relleu particular -sobretot en aquell temps, l'any 1934. abans de la guerra mal anomenada civil-, relleu, però, deixatat, en els nostres medis, en un or dre burocràtic d'escassa consistència. Esperàrem amb dalit la seva arribada, que s'havia anunciat repetides vegades com a cosa certa, i, efectivament, un bon dia es presentà al nos tre davant, l'home acrescut pel comentari i per la nostra expectació. Pe tit, tot nervi, ulls inquiets i escrutadors, barba afinada, mig calb, tipus molt més normal que el de centenars de persones que mai en sa vida no aixecaran més un braç que l'altre. El contrast de l'home amb la seva obra és en cl cas de Cardona realment colpidor. La senzillesa del seu parlar i la tranquil·litat amb què explica les coses més notables que justificarien el Tartarí més encimbcllat, produeixen evident paradoxa i fins i tot perple xitat. Tot i el llenguatge planer de les explicacions, les seves paraules premioses convencen a bastament; i la grandiositat de l'obra acomplerta dóna el calfred de la presència de persona realment important i transcen dent. Cardona donà una sèrie de conferències, apadrinades per Ics altes 7 Fèlix Cardona al seu estudi de irebalt. dignitats universitàries i científiques de la nostra terra, exposà minucio sament el seu pla d'exploració de l'Orinoco i els seus afluents, posà els ets i els uts del vast programa, amb ia naturalitat del que ha conegut de prop els possibles inconvenients i té una real visió d'allò que ha de passar per haver fet la observació directíi del terreny i de les dificultats. Ensenyà la seva meravellosa col·lecció de fotografies, mes o menys bones, -ara. en sap un niu ja, i fins i tot impressiona les cintes de colors per a deixar films esplèndids i únics-, parlà amb l'un. amb l'altre, i,., el projecte, si no ho tinc mal entès, vingué a morir a conseqüència del sis d'octubre del 1934. Al fi i al cap una formuelegant i justificativa d'haver fet fallida una iniciativa que potser venia gran als homes formidablement previsors de la nostra intel·lectualitat. No puc veure ara a Cardona, per a sospesar aquest punt, que ell m'ha explicat diverses vegades, però que no he retin gut amb precisió. Cardona, en les repetides exposicions del seu pla resseguia amb cl seu dit el mapa de Veneçuela i de Brasil, i el de Colòmbia, en els llocs fronte rers entre els tres països, on la petja humana porta els noms significatius i gloriosos de Koch-Grünberg. Chamberlain. HumboldE, etc, etc. Ell en parlava amb la naturalitat amb que els barcelonits descriuen un viatge a Caldetes o un passeig per la Bonanova. No es realitzà res del que ell pre- 8