Aquest recull d’assaigs que porta per títol El mite de Sísif va aparèixer pocs mesos després de L’estrany, i l’experiència que s’hi descriu no és essencialment distinta. S’hi analitza l’absurd —«un mal de l’esperit»— i hi és considerat com un punt de partida i no pas com una conclusió. Per a Camus, Sísif és l’heroi absurd, tant per les seves passions com pel seu turment, i el símbol del treball inútil i sense esperança: els déus l’havien condemnat a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una muntanya des de la qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Aquests assaigs —igual que les altres obres de Camus— ens mostren la noblesa i l’indefallent amor a la veritat que el duen a mantenir, fins contra ell mateix, el que creu veritable, i a preferir el que és vertader al que és desitjable. Hi confessa sentir una «insaciable apetència d’absolut i d’unitat» i no nega que el món pugui tenir «un sentit que el transcendeixi», si bé declara que no el coneix i que, «de moment, li és impossible de conèixer-lo». Camus està en la línia dels moralistes clàssics francesos i moltes de les seves pàgines remeten a Pascal.