69 ANTONÍ PIUS I LA FALSA REMODELACIÓ DEL PORT DE TARRACO: LA TRANSMISSIÓ D’UN ERROR Patricia Terrado Ortuño Investigadora predoctoral FPI Seminari de Topografia Antiga. Universitat Rovira i Virgili, Tarragona1 RESUM La historiografia tarragonina cita un testimoni, recollit principalment per Lluís Pons d’Icart, sobre la remodelació del port de Tarraco en època de l’emperador Antoní Pius. A través d’un recorregut per la historiografia, provarem la falsedat d’aquesta afirmació, produïda per un error en la transmissió a través de la Historia Augusta. ABSTRACT There is a quote mentioned in the historiography about a restructuring of the harbour of Tarraco du- ring the time of Antoninus Pius. Historians like Lluís Pons d’Icart talk about this fact. We are going to demonstrate the mistake of this information, caused by an error of transmission of the Augustan History. Paraules-clau: Port, Tarraco, Antoní Pius, Historia Augusta, Liber Chronicarum. Keywords: Harbour, Tarraco, Liber Chronicarum, Antoninus Pius, Augustan History. 1. *Agraeixo a Diana Gorostidi la seva ajuda per realitzar aquest estudi, així com a Jesús Carruesco. També vull mostrar el meu agraïment al professor Juan Francisco Alcina, pels consells i notes sobre la historiografia tarragonina. Aquest article s’ha realitzat gràcies a una beca FPI del Ministerio de Economía y Competitividad. El treball s’emmarca dins la tesi doctoral en curs Portus Tarraconis. El port de Tarragona en època Republicana i Alt impe- rial. Fonts, historiografia i arqueologia dirigida per Joaquín Ruiz de Arbulo i Diana Gorostidi (URV / ICAC) dins el projecte HAR2012-37405-C04-01. Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 45-68). 70 PATRICIA TERRADO ORTUÑO Introducció L’estudi del port romà de Tarragona és un tema recurrent en l’actualitat. Les intervencions arqueològiques2 dutes a terme els últims anys a la zona de l’antiga badia i suburbi portuari i projectes3 que tenen per objectiu conèixer com era el port en època romana i medieval, donen a conèixer com era aquesta zona tan important per al desenvolupament social, comercial i econòmic de la ciutat. El principal problema que hom es troba en el procés d’estudi del port romà és la cronologia. La polèmica generada per les fonts clàssiques, sovint anacròniques i contradictòries, esbossen un mapa del port en el qual no es pot establir el període exacte de la seva construcció4. L’arqueologia no aporta més llum sobre aquest tema car no existeixen evidències conservades sobre el moll o qualsevol estructura de descàrrega, tot i que trobem testimonis historiogràfics i carto- gràfics que parlen d’un moll construït en opus caementicium5. Davant aquesta allau de problemes per poder establir una cronologia aproxi- mada de la construcció del port, ens trobem amb un testimoni de llarga tradició historiogràfica, que perpetua un error en relació a les dades que tenim del port actualment. Es tracta d’una suposada remodelació que patí el port de Tarragona en època d’Antoní Pius, fet descrit per historiadors de diverses èpoques i que actualment no té cap validesa per manca de corroboració. El nostre objectiu és 2. Bea Castaño, D. “El port romà de Tarraco, aportacions historiogràfiques i no- ves interpretacions. La intervenció arqueològica als solars de l’UA 15 de Tarragona (Ta- rragonès)”. Citerior: arqueologia i ciències de l’Antiguitat. Ports marítims i ports fluvials: la navegació a l’entorn del nord-oest mediterrani durant l’antiguitat, 4, (2008) p. 149-185; Ma- cias, J. M. Les termes públiques de l’àrea portuària de Tàrraco, Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica, 2004; Pérez, W. Troballes arqueològiques al litoral Tarragoní. Dotze anys d’arquelogia subaquàtica (1968-1980), Tarragona: Servei de Publicacions del Port de Tarragona, 2007. 3. Tesis doctorals en curs: Terrado, P: Portus Tarraconis. El port de Tarragona en època Republicana i Alt imperial. Fonts, historiografia i arqueologia i Lasheras, A: El suburbi portuari de Tarraco (segles III-VIII). Projecte http://portuslimen.eu/ dirigit per Simon Keay i Pascal Arnaud, Universitat de Southampton. 4. Macias, J. M.; Remolà, J. A. El port de Tarraco a l’Antiguitat Tardana dins VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica. València 2003. Barcelona, (2005) p. 175-185; Macias, J. M.; Remolà, J. A. “Portus Tarraconensis (Hispania Citerior)”. Bollettino di Ar- cheologia on line I, (2010) p. 129-140. 5. Ruiz de Arbulo, J. “Eratóstenes, Artemidoro y el puerto de Tárraco. Razones de una polèmica”. Revista d’Arqueologia de Ponent, 11-12, (2001-2002) p. 87-107; Terrado, P. “El muelle sobre pilares de Tarraco en época augustea. Historiografía y fuentes literarias” en López Vilar, J. (ed.), Actes del 2n Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic. 26-29 novembre 2014. August i les províncies occidentals. 2000 aniversari de la mort d’August. Tarra- gona (2015), vol. 2, p. 237-244. Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85). ANTONÍ PIUS I LA FALSA REMODELACIÓ DEL PORT DE TARRACO 71 saber l’origen d’aquesta afirmació i per tant, saber si és una dada fidedigna i com s’ha transmès fins a l’actualitat. Les fonts documentals Molts estudis sobre el port de Tarraco ens presenten el testimoni dubtós i esgrimit de Lluís Pons d’Icart, un dels primers erudits en afirmar que Antoní Pius remodelà el port de Tarragona6. Les proves per donar per vàlida aquesta intervenció edilícia imperial provenen del seu mateix criteri, ja que afirmava al Libro de las grandezas y cosas memorables de la metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona, publicat el 1572, que: “yo he hallado [monedas] de Antonino Pio en el reparo que era del puerto, que le guardava y reparava del viento de Mediodia”7, fets que eren suficientment potents per considerar-los verídics. L’altre argu- ment de suport són les cites a dos referències de capçalera: “Dize don Antonio de Guevara, en la Vida de Antonino Pio, en el cap. viiii, que Antonino Pio, emperador, siendo en España reedificó y ensanchó el puerto de Tarragona, y le dotó de grandes edificios y privilegios. En la Crónica Mundi también se lee como el dicho emperador restituyó el puerto de Tarragona”8. Aquest argument va ser perpetuat per altres grans estudiosos de la ciutat, com és el cas de Bonaventura Hernández Sanahuja, qui el 1859 a la Historia del puerto de Tarragona desde su origen hasta nuestros días repetia les dades del seu predecessor: “Sin duda [el puerto] estaría bastante cegado en época de Antonino Pío, pues este emperador mandó repararlo, según expresa Pons de Icart ya citado”9. Tanmateix, Hernández Sanahuja, en la seva voluntat de rigor històric, cita a altres autoritats per reforçar el seu argument, com és el cas de Josep Blanch: “el historiador Blanch en su archiepiscopologio, en el epítome histórico pá- rrafo 20 dice: El emperador Aelio Antonino Pió reedificó y ensanchó el puerto de Tarragona, adornándole con grandes edificios y privilegios”10 o Jeroni Pujades, el qual és afegit en el discurs de l’arqueòleg després de posar en dubte el testimoni de Pons d’Icart i Josep Blanch: 6. Remolà, J. A. & Pociña, C. “Nuevas aportaciones al conocimiento del puerto de Tarraco (Hispania Tarraconensis)”. Saguntum, 33, (2001) p. 85. 7. Pons d’Icart, L. Libro de las grandezas y cosas memorables de la metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona 1981a ed., Tarragona: Llibreria Guardias, 1572. Cap. XXXVIII. 8. Pons d’Icart, L. Libro de las grandezas ... Cap. XXXVIII. 9. Hernández Sanahuja, B. Historia del puerto de Tarragona desde su origen hasta nuestros días, 2002a ed., Tarragona: Port de Tarragona, 1859, p. 14-5. 10. Hernández Sanahuja, B. Historia del puerto ... p. 14-15. Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85). 72 PATRICIA TERRADO ORTUÑO “Como ni uno ni otro se apoyan en autoridad alguna competente, no sali- mos garantes de la noticia. Pujades, Lib. IV. cap. 41 citando a varios escritores de época posterior a la romana viene a decir lo mismo”11. Per últim, Hernández Sanahuja relaciona les monedes que Pons d’Icart va trobar a les restes del moll romà, entre les quals n’hi va trobar de l’emperador Antoní Pius; segons l’historiador serien la prova “que le autoriza a deducir que cada uno de estos emperadores hizo reparos en el puerto y puso una medalla para memoria según acostumbraban12”. Veiem com Hernández Sanahuja tenia certes reticències a aquesta afirmació, però de nou, no contrasta les seves fonts, tot i que n’afegeix dues més: Jeroni Pujades i el propi Lluís Pons d’Icart. L’argument a favor d’aquesta remodelació seria repetit per altres autoritats, fins i tot Saturnino Bellido, director de les obres del port de Tarragona, copià íntegrament el fragment de Sanahuja a la memòria que escrigué sobre el port de Tarragona el 1883 durant el transcurs de la construcció del port modern13. Antoní Pius i el port Gràcies als arguments a favor d’aquesta remodelació del port per part d’Antoní Pius, hom pot comprovar com al llarg del temps tots els estudiosos s’han dedicat a emparar-se en cites alienes sense contrastar l’origen d’aquesta afirmació. El recorregut que hem fet a través de Pons d’Icart i Hernández Sanahuja ens ha dut a buscar en primera instància les fonts clàssiques que parlen d’Antoní Pius. En aquest cas, l’únic testimoni que explica la vida de l’emperador és la Historia Augusta14. Si repassem aquesta obra, en cap moment es descriuen obres al port de Tarragona per part d’aquest emperador. L’únic testimoni en el qual Pons d’Icart i la resta d’historiadors es podrien basar per admetre una reforma 11. Hernández Sanahuja, B. Historia del puerto ... p. 14-15. 12. Segons Hernández, aquestes monedes serien dels següents emperadors: August, Antoní Pius, Gal·liè, Probe, Car, Constantí Màxim, Licini, Constantí el Jove i Gracià. p. 139; Pons d’Icart ens mostra lectura de les monedes dels emperadors que va trobar a les restes del port romà. Capítol XXXVIII. 13. Bellido, S. Antecedentes sobre la historia antigua y moderna del puerto de Tarragona, 1986a ed., Tarragona: Junta del Puerto de Tarragona, 1883, p. 139; Gisbert Bel, M. Els presos i el port de Tarragona: història de 92 anys de treballs forçats (1792-1884), Tarragona: Centre d’Estudis Marítims i Activitats del Port de Tarragona, 2012, p. 65. 14. La Historia Augusta és el nom amb el qual es coneixen un conjunt de biografies dels emperadors romans que van viure entre els segles II i III dC. Escrites col·lectivament per diversos autors, es coneixen amb el nom de Scriptores Historiae Augustae (= SHA). Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85). ANTONÍ PIUS I LA FALSA REMODELACIÓ DEL PORT DE TARRACO 73 del port és un fragment el qual, tal i com nosaltres proposem, hauria estat copiat o llegit malament i hauria provocat un error de transmissió. Mostrem a continuació el fragment original en qüestió on s’hi relacionen les obres públiques que Antoní Pius va dur a terme a diverses parts de l’imperi romà: Opera eius haec exstant: Romae templum Hadriani, honori patris dicatum, Graecostadium post incendium restitutum, instauratum Amphitheatrum, sepul- chrum Hadriani, templum Agrippae, Pons Sublicius, Phari restitutio, Caietae portus, Tarracinensis portus restitutio, lavacrum Ostiense, Antiatum aquae ductus, templa Lanuviana. Multas etiam civitates adiuvit pecunia, ut opera vel nova fa- cerent vel vetera restituerent, ita ut et magistratus adiuvaret et senatores urbis ad functiones suas. (SHA, Pius, 8. 2-4)15. El fragment descriu les obres que Antoní Pius va fer a diferents ciutats i ports d’Itàlia; veiem com tots els topònims que apareixen són italians. El text cita una remodelació al port de Tarracina i Gaeta, ciutats situades a la regió italiana del Laci. Cridem l’atenció sobre la cita Tarracinensis portus restitutio, que nosaltres proposem com a l’origen d’aquest error de transmissió, ja que en l’enumeració de ciutats són totes italianes; en cap cas Tarraco seria correcte. L’adjectiu Tarra- cinensis o Terracinensis, segons l’edició, acabaria convertint-se en Tarraconensis. Lluís Pons d’Icart el consideraria un fet històric i seria un contribuïdor a la propagació d’aquest error. La resta d’autors afegirien dades a aquest fet i el con- vertirien en una realitat històrica que fins ara no s’ha pogut contrastar. Però, qui va originar aquesta confusió? Vegem d’on sorgeix aquest error. La transmissió de l’error Si ens remuntem a les cites de Lluís Pons d’Icart, veiem com en primera ins- tància parla d’Antonio de Guevara. Fra Antonio de Guevara (1480-1545) fou un important estudiós i filòsof espanyol, bisbe de Guadix i Mondoñedo, que tingué molta difusió i influència durant el segle XVI16. Autor prolífic, publicà entre d’altres l’obra que Pons d’Icart cita com a font directa: Una década de Cé- sares. Las vidas de diez emperadores romanos que imperaron en los tiempos del buen 15. Versió de Magie, D. (trad.) The Scriptores Historiae Augustae 1991a ed. Londres: Loeb Classical Library, 1921. 16. Per una bibliografia completa de l’autor, veure per exemple: Lino, P. & Canedo, G. “Las obras de Fray Antonio de Guevara”. Archivo Iberoamericano, 6, (1946), p. 441-601. Per una consulta de les obres completes, edicions modernes i bibliografia sobre l’autor, veure la recopilació de E. Blanco titulada Bibliografía de Fray Antonio de Guevara, O.F.M. (1480?- 1545) dins el Proyecto Filosofía en Español, Madrid: Fundación José Antonio de Castro, 1999. http://www.filosofia.org/cla/gue/1999blan.htm. [Consultada el 24/07/2015]. Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85). 74 PATRICIA TERRADO ORTUÑO Marco Aurelio. El llibre, publicat el 1539 per l’impremta de Juan de Villaquiran a Valladolid, narra la vida de deu emperadors romans, en un estil semblant al de Tit Livi, tot i que no segueix l’ordre cronològic de l’historiador17. Al capítol corresponent a Antoní Pius, De Guevara narra com l’emperador va realitzar un seguit d’obres a diferents ports d’Itàlia: “No lexos del puerto de Hostia, sobre la mar hizo una torre muy fortíssima para que estuviessen allí seguras las naos de Roma, porque de antes no podían subir por allí bastimentos a causa que salteavan por allí los cossarios. Al puerto de Gayeta, que por la gran antigüedad estava ya derelicto, él le hedificó todo de nuevo, es a saber: que a su costa labró casas, levantó una torre, hizo un for- tíssimo muro, puso allí moradores y dotólos de muchas libertades, por manera que donde antes era la cosa más olvidada, hizo que después fuesse la cosa más temida”18. En aquest mateix fragment, trobem la cita que utilitzà Pons d’Icart com a font: “Lo mismo que hizo en Gayeta hizo en un puerto de España que se llama Ta- rragona, el qual rehedificó y amplió y todo con grandes hedificios y previlegios19”. Aquest fragment ens testimonia com Antoní Pius no només centrà la seva atenció al port tarragoní, sinó que descriu la seva activitat edilícia a altres ciutats d’Itàlia, com ara la construcció d’una torre a Portus i la reconstrucció del port de Gaeta. Crida l’atenció la similitud amb el fragment de la Historia Augusta, ex- cepte per un fet: aquí de Guevara cita Tarragona, no Terracina com al text llatí. Això es pot interpretar de dues maneres. D’una banda, sabem que Antonio de Guevara utilitzava els clàssics com a font: a Una década de Césares la informació va ser extreta de les obres d’autors grecollatins que parlaven dels emperadors. L’autor va usar, entre altres, la Historia Augusta com a model principal per a la redacció de l’obra, com també ocorria en una altra obra, el Llibre auri de Marc Aureli, en la qual, segons De la Fuente, “la seva funció [de la Història Augus- ta] només servia per donar autoritat a la narració, ja que la majoria del text és invenció”20. També s’ha de tenir en compte l’estil i fonts de l’autor, no exempts 17. La divisió en dècades de De Guevara fa referència a desena, és a dir, a la narració de deu biografies. 18. De Guevara, A. Una década de Césares. Las vidas de diez emperadores romanos que imperaron en los tiempos del buen Marco Aurelio. 1994a ed; Blanco, E. (ed)., Madrid: Funda- ción José Antonio de Castro, 1539, cap. IX, < http://www.filosofia.org/cla/gue/guedc.htm> [Consultada el 27/07/2015]. 19. De Guevara, A. Una década de Césares... cap. IX. 20. De la Fuente, M., Estudio crítico. Antonio de Guevara, Madrid: Biblioteca Virtual Ignacio Larramendi de Polígrafos, 2013, p. 18 i 29. Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85). ANTONÍ PIUS I LA FALSA REMODELACIÓ DEL PORT DE TARRACO 75 de problemes de citacions i falsificacions, així com l’ús d’una retòrica artificiosa que posa en dubte algunes dades històriques de la seva escriptura. Tanmateix, no hem d’entendre a De Guevara com un falsari intencionat, ans al contrari, en molts casos, segons Redondo, moltes de les seves aparents falsificacions i inter- pretacions que utilitzava en la seva obra en realitat es coneixien així en la seva època, no eren pas invencions seves21. Tot i que De Guevara va utilitzar la Historia Augusta com a font, l’error en la transcripció de Tarracinensis per Tarraconensis pot ser que no l’hagués comès quan consultà l’obra dels clàssics, car no cita totes les obres públiques que sí apareixen a la Historia Augusta. Podria ser que De Guevara no utilitzés aquesta obra com a font primària per a la redacció d’aquesta biografia en concret, sinó directament una font secundària. Tot i que el fragment no és tan explícit com el de Pons d’Icart i no ens diu la seva font, podem retornar a l’historiador tarragoní i a les dades que ens proporciona per intentar esclarir el problema. L’altra font de Pons d’Icart és la Cronica Mundi o Liber cronicarum cum fi- guris et ymaginibus ab inicio mundi, un incunable escrit per Hartmann Schedel (1440-1514) conegut popularment com les Cròniques de Nuremberg, pel lloc on va ser editat per l’impressor A. Koberger. L’edició llatina va ser impresa entre maig de 1492 i octubre de 1493 i finalment publicada el 12 de juliol de 1493. Pel que fa a la versió alemanya, la traducció va anar a càrrec de Georg Alt, i va ser impresa paral·lelament a la versió llatina, finalment publicada el 23 de desembre del mateix any22. Aquest llibre, que narra la història de la Humanitat des de la seva creació fins l’any 1490, és un atles il·lustrat en el qual apareixen descrites les etapes de la història dividides en edats, i inclou imatges de passatges bíblics i històrics, així com gravats de ciutats europees i d’Orient mitjà. A la sisena edat, trobem un fragment on s’explica la vida d’Antoní Pius i al- tres emperadors. Es tracta de fragments petits que resumeixen la vida i fets més rellevants que van dur a terme els emperadors romans. D’Antoní Pius, Schedel 21. Sobre la problemàtica i l’estudi de les fonts d’Antonio de Guevara, veure Redon- do, A. Antonio de Guevara (1480?-1545) et l’Espagne de son temps: de la carrière officielle aux oeuvres politico-morales, Ginebra: Droz, 1976, Cf. De la Fuente, M., Estudio crítico... Veure també Lida de Maikel, M. R., Fray Antonio de Guevara. “Edad Media y Siglo de Oro español”. Revista de Filología Hispánica, 7 (1945) p. 346-88; Trueba, J. El arte epistolar en el Renacimiento, Madrid: Támesis, 1996, capítol VII. 22. Schedel, H. Nuremberg Chronicle. University of Cambridge. Digital Library, 1493: <http://cudl.lib.cam.ac.uk/view/PR-INC-00000-A-00007-00002-00888/1> [Con- sultada 27/07/2015]. Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85). 76 PATRICIA TERRADO ORTUÑO indica, entre altres coses, com l’emperador “[...] Tarraconensem et Caietanum portum restituit”23. Aquesta versió llatina perpetua aquest error sobre la ciutat tarragonina. No es tracta en cap cas d’una còpia del fragment de la Historia Augusta, car el text del Liber Chronicarum és molt més reduït. A més, si comparem la versió llatina amb l’alemanya, publicada uns mesos més tard24, veiem com no apareix citada cap reforma al port de Tarragona, ni tan sols la reforma del port de Gaeta (fig. 1). Desconeixem per què s’ha obviat la informació, però s’ha de tenir en compte que la traducció a l’alemany no va ser a mans de Schedel, sinó de Georg Alt (1450-1510), notari, jutge i escrivà25. En conclusió, trobem com Pons d’Icart cita les fonts que va tenir a l’abast per proposar aquest adveniment de l’emperador a Tarragona i la conseqüència de les reformes al port. Antonio de Guevara probablement copià l’error del Liber Chronicarum i Pons d’Icart d’ambdues obres. Els dubtes d’Hernández Sanahuja i la perpetuació de l’error Tornant de nou a Hernández Sanahuja, hem vist com en la Historia del puerto de Tarragona desde su origen hasta nuestros días intentava corroborar les afirmacions de Pons d’Icart i citava altres autors consultats per la seva banda. El primer de tots és Josep Blanch, un canonge tarragoní (1620-1672). Co- neixem de la seva vida gràcies a cinc biografies que ens han arribat avui dia es- crites per Pere Serra i Postius (1671-1748) una anònima conservada dins d’una obra seva, la de Fèlix Torres Amat (1772-1847), la de Joan Ruiz i Porta (1866- 1934) i la d’Emili Morera (1846-1928)26. Escriví diverses obres, essent la més important per al nostre discurs l’anomenat Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona, un document que recull la història de l’església de Tarragona des de l’arribada de l’apòstol Sant Jaume fins l’any 1665. 23. Schedel, H. Liber Chronicarum. Koberger, A (ed.)., Nuremberg, 1493, Foli CXII. Edició digital llatina conservada a la Biblioteca Nacional de Catalunya i digitalitzada a la Memòria digital de Catalunya: http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/ incunableBC/id/183290/rec/296 [Consultat el 23/07/2015]. 24. Schedel, H. Das Buch der Croniken vnnd Geschichten : mit Figuren vnd Pildnussen von Anbeginn der Welt bis auff dise vnsere Zeijt A. Koberger, (ed.)., Nuremberg, 1493. Tra- ducció de G. Alt. Llibre digitalitzat disponible a <https://archive.org/details/dasbuchder- cronik00sche> [Consultat el 23/07/2015]. 25. Reske, C. Die Produktion der Schedelschen Weltchronik in Nürnberg, Wiesbaden: Harrassowitz Verlag, 2000. p. 162 -163. 26. Per veure un resum de les obres de Blanch, veure el pròleg de Joaquim Icart a Blanch, J. Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona, 1985a ed., Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona, 1665. Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85). ANTONÍ PIUS I LA FALSA REMODELACIÓ DEL PORT DE TARRACO 77 Escrita entre 1650 i 1660, va tenir molta difusió en la seva època, ja que hi ha conservades diverses còpies manuscrites tot i que l’obra no va ser publicada fins 1951 per l’Agrupació de Bibliòfils de Tarragona27. L’obra està plena de re- ferències bibliogràfiques, per exemple a Jeroni Pujades, Pons d’Icart, Martorell o Pellicer. Blanch, a més, tractava de verificar les seves afirmacions en documents d’arxiu28. Blanch també va escriure un Epitome historial o resumida historia de la an- tiquíssima, muy ilustre Ciudad de Tarragona desde su fundación hasta el presente siglo XVII del nacimiento de N. S. J., obra actualment rara o perduda i que pro- bablement contindria la cita del port que recull Hernández Sanahuja, car no apareix recollida a l’Arxiepiscopologi tal i com afirma l’autor29. Jeroni Pujades és l’altra autoritat citada per Hernández Sanahuja. Pujades (1568-1635) fou un historiador, jurista i escriptor destacat en els temps del Barroc català30. La seva obra marcà el punt més alt del desenvolupament tècnic i epistemològic entre els historiadors barrocs catalans, ja que fou la primera persona que va escriure una història general i completa de Catalunya, publicada el 1609, de manera que és lògic que Hernández Sanahuja es basés en la seva obra Crónica universal del Principado de Cataluña. L’obra va ser publicada ori- ginalment en català, encara que a la mort de Pujades ja tenia preparada l’edició castellana amb notes afegides. La importància del document radica en la seva recerca d’exhaustivitat com també el rigor, la ciència i la independència crítica31. Aquest llibre és molt important, car al final apareix un llistat de tots els au- tors que havien estat consultats per la seva redacció. Més il·lustratiu és el següent fragment, en el qual hom pot veure la seva acurada manera de fer, però sobretot, la cita a Lluís Pons d’Icart, Hartmann Schedel, Antonio de Guevara i el port de Tarragona: “Entes asso escriu Harman Schadel de Nuremberga en la sua general Coro- nica del mon, lo que micer Luys Pons de Ycart adverteix. Que aquest Empera- dor feu reparar y millorar lo port de Tarragona, pera ques cubris, y guardas del vent de mitg dia, y asseguras axi als vexells ques recollian en ell. Y fent memòria de asso lo Bisbe de Mondonyedo don Antoni de Guevara, en las vides dels Cae- 27. Pròleg de Joaquim Icart a Blanch, J. Arxiepiscopologi de la Santa... 28. Baró Queralt, X. La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2005, p. 192. 29. Segons testimoni de Vives Ciscar a Blanch, J. Arxiepiscopologi de la Santa Esglé- sia... Pròleg, p. 22 cita 2. 30. Baró Queralt, X. La historiografia catalana .... p. 101 i ss. 31. Mayer, M. “Jeroni Pujades: les inscripcions al servei de la pàtria”. Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 13 (2011) p. 269. Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85). 78 PATRICIA TERRADO ORTUÑO sars, parlant de aquest Emperador diu: que feu la reparació de aquest Port estant ell en Espanya. Y quiça degue fer, estant en Tarragona. Per lo que diu micer Ycart, que en las ruynas de dit Port, ha trobades medalles de aquest Emperador” 32. La crònica catalana de nou reforça aquest argument; Pujades fa servir les fonts més fiables que posseeix per escriure aquesta part, i qui millor que Schedel, Pons d’Icart i de Guevara per completar aquest cercle?. Entendre la transmissió d’aquest error és un tema complex. La font més antiga que hem pogut comprovar que transmeti l’error, com hem dit, és la versió llatina del Liber Chronicarum, la qual presumiblement van consultar la majoria d’autors. L’única font clàssica conservada que ens parla de la vida de l’emperador An- toní Pius és, com hem dit abans, la Historia Augusta. Per poder resoldre aquest cas, ens hem hagut de remetre a aquesta font, amb tots els problemes que com- porta la seva interpretació i fiabilitat33. L’error començaria en la còpia a l’obra de Schedel del fragment de la Historia Augusta (SHA, Pius, 8.3), ja que a l’aparell crític de les edicions consultades no observem cap nota de l’editor que contempli cap variant textual que inclogui la lectura Tarraconensis. Tanmateix, hi ha variacions respecte a l’escriptura de Tarracina, perquè hi ha modificacions de la vocal inicial34. D’una banda trobem l’edició d’Ernst Hohl (1965)35, en la qual transcriu Terracinensis portus restitutio, tal i com fa Hermann Peter a l’edició més antiga de 186536. En la traducció de Chastagnol37, Mayer, en un comentari a l’edició, afegeix que “es podria haver mantingut terracinensis [en lloc de tarracinensis, de l’edició 32. Pujades, J. Coronica vniuersal del principat de Cathalunya, Barcelona: Hieronym Margarit, 1609, Llibre IV, Capítol XLI, pàgina 1885. <http://www.cervantesvirtual.com/ servlet/SirveObras/06922741089536262977857/ima0391.htm> [Consultat 22/07/2015]. Edició catalana digitalitzada per Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes i Biblioteca de Catalunya. 33. Veure pròleg a Chastagnol, A. (T.) Histoire auguste: les empereurs romains des IIe et IIIe siècles: édition bilingue latin-français, Paris: Les Belles Lettres, 1992. 34. Terracina és l’actual nom de la ciutat, mentre Tarracina és l’antic nom llatí. Cf. Coarelli, F. “Terracina”, Lazio (Guide archeologiche Laterza, 5), Roma-Bari: Laterza, 1984. 35. Hohl, E. (trad.). Scriptores Historiae Augustae 2a ed. C. Samberger & W. Seyfath, (ed). Leipzig: Teubner, 1965. 36. Peter, H. (trad.) Scriptores Historiae Augustae 1884a ed., Leipzig: Teubner, 1865. 37. Chastagnol, A. Histoire auguste: les empereurs... Butlletí Arqueològic, V, 34-35 (2012-2013), ISSN 1695-5862 (p. 69-85).