Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 285-308 DOI: 10.2436/20.2504.01.121 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya: competències, usos i autoorganització evolutiva1 Linguistically mixed families in Catalonia: competences, behaviours and evolving self-organization Albert baStardaS i boada Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona Data de recepció: 17 d’abril de 2015 Data d’acceptació: 8 de juny de 2015 Resum en aquest article, es posen de manifest els fenòmens més de tipus micro que intervenen en l’organització lingüística de les famílies lingüísticament mixtes. La majoria de les dades prove- nen d’entrevistes semidirigides a progenitors que tenien fills a la xarxa municipal d’escoles bressol de Barcelona. Se’n desprèn que, en aquest tipus de famílies, l’organització lingüística interna no és sempre fruit d’una decisió conscient i planificada sinó sovint també d’un procés aconscient i autoor- ganitzat. Pot ser també variable al llarg del temps segons els canvis produïts en l’àmbit indi- vidual o bé en l’entorn familiar i social. Una política lingüística que vulgui intervenir en una determinada situació ha de tenir en compte tots dos aspectes, el macro i el micro, per tal d’ac- tuar al més adequadament possible en la transformació de la realitat. Tan importants, doncs, poden ser les polítiques governamentals més tradicionals com les intervencions imaginatives en el pla interaccional. Pel que fa a les llengües mitjanes, les dades mostren una tendència a utilitzar llengües més grans en la interacció amb la parella però no per això una llengua mitjana es deixa de transme- tre als fills, fet rellevant, ja que tindrà una influència directa en la facilitació de competències a les noves generacions. Es presenta un enfocament teòric des del punt de vista de la perspectiva de la complexitat. Es consideren els avantatges i inconvenients de veure els processos de formació de l’organitza- ció lingüística familiar com un fenomen bottom-up o top-down, així com també la precisió i adequació del terme política lingüística familiar. ParauleS clau: política lingüística familiar, famílies lingüísticament mixtes, complexitat, usos lingüístics, llengües mitjanes, autoorganització. correSPondència: Albert Bastardas i Boada. Universitat de Barcelona. Departament de Lingüística General. Gran Via, 585. 08007 Barcelona. A/e: [email protected]. A/I: https://webgrec.ub.edu/ webpages/personal/cat/000572_albertbastardas.ub.edu.html. Tel.: 934 035 657. Fax: 933 189 822. 1. Aquest treball forma part del projecte de recerca GLOBINMED - FFI 2012-35-502, del Ministeri d’Economia i Competitivitat del Govern espanyol. 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 285 08/11/16 12:25 286 TSC, 26 (2016) ALBErT BASTArDAS I BOADA AbstRAct In this article, phenomena involved in the linguistic organization of mixed-language families are studied. To obtain real data, semi-structured interviews have been carried out with people who have children and whose first language is different from that of their partner, i.e. who live in a mixed-language environment. The data obtained shows that family language organization is not always the result of a conscious decision but also often the result of a spontaneous self-organized process. Moreover, it may be variable over time, depending on the changes at the individual level or in the family environment. These results are relevant to language policy, as these mechanisms of interper- sonal linguistic habits should be taken into account. regarding the medium-sized languages, data shows a tendency to use a major language in interaction with a partner but this does not mean that the medium-sized language is not trans- mitted to children. This is an important fact because it has a direct influence on medium-sized language skills of new generations. This article also presents a theoretical approach from the standpoint of complexity. In addition, it points out the advantages and disadvantages of considering the family language organization as a “bottom-up” or “top-down” phenomenon, as well as the accuracy and appro- priateness of the term family language policy. KeywordS: family language policy, mixed-language families, complexity, language use, medium-sized languages, self-organization. 1. IntRoduccIó: política lingüística familiar o autoorganització? E n els últims anys ha començat a circular en la bibliografia sociolingüística in- ternacional el terme política lingüística familiar (family language policy) (Spolsky, 2004, 2007 i 2012; King, Fogle i Logan-Terry, 2008; Caldas, 2012; Schwartz i Verschik, 2013).2 Des del punt de vista conceptual, la creació i/o ús d’aquest sintagma aplicat directament a les decisions lingüístiques que prenen els membres de la família per parlar-se entre ells pot presentar alguns dubtes sobre la seva pertinença per tal com sembla aplicar a un fenomen produït espontàniament un marc cognitiu que correspon més aviat a fets que comporten institucionalització, debat públic, de- cisió formal i execució per part d’entitats explícitament i normativament organit- zades. Política lingüística, sovint associat també al sintagma planificació, ha suscitat tradicionalment l’estudi de les mesures que els poders públics han pres sobre el pla de l’ús institucional i social de les llengües, i del seu procés de decisió, la seva execu- ció i els efectes que puguin tenir sobre els comportaments lingüístics socials. L’ex- tensió del concepte també al pla dels usos interpersonals en les famílies, el qual correspon a una altra esfera en què participen elements distints dels del pla polític 2. També Piller (2002: 246) parla de private language planning en referència als progenitors que pre- nen la decisió conscient de pujar els seus fills de forma bilingüe. Sense negar que aquesta consciència pot existir en determinats casos, aquí volem explorar si això és sempre així o també hi ha casos i situacions en què el comportament és menys reflexiu i aconscient. 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 286 08/11/16 12:25 FAMíLIES LINGüíSTICAMENT MIXTES A CATALUNYA TSC, 26 (2016) 287 o d’una organització formalment constituïda, pot induir-nos a errors i a ocultar els fenòmens que són específics d’aquest nivell de la realitat social. Aplicar massa mi- mèticament, doncs, allò que pertany a la comprensió del que hem anomenat comu- nicacions institucionalitzades (Corbeil, 1983) al pla dels comportaments individua- litzats pot fer que no comprenguem adequadament els mecanismes que juguen en la decisió dels ordres lingüístics que emergeixen en la família (vegeu Bastardas, 1999a i 1999b). Alhora, però, és certa la necessitat de donar compte del que ocorre en les unitats familiars en el pla dels comportaments lingüístics per tal com és en aquest àmbit on tenen lloc els processos fonamentals de manteniment o de substitució lingüístics. Si hi ha transmissió intergeneracional de les formes lingüístiques dels progenitors aquestes constituiran la base de la llengua o llengües dels nounats i, si no, les formes que no es transmetin dins de la família no tindran continuïtat, si no és que els individus les pu- guin adquirir a l’exterior d’aquest àmbit. Una possible via que ens pot ajudar a pensar les dinàmiques sociolingüístiques de les famílies és la utilització d’alguns dels concep- tes que s’han anat desenvolupant en les últimes dècades en el marc de la cibernètica i de la teoria de sistemes, i que han estat recollits més recentment per les perspectives de la complexitat o complèxiques (Bastardas, 2013, 2014a i 2014b; Massip i Bastar- das, 2014). Autoorganització i emergència (Ashby, 1962; Holland, 1998), per exemple, poden semblar ben adequats per a donar compte del que ocorre lingüísticament en el si de les unitats socials que són fruit de la interacció no regulada específicament per instàncies oficials. Els dos conceptes ens ajuden a verbalitzar els fenòmens que presen- ten ordre i organització però que no han estat directament programats des d’un nivell jeràrquic superior de control, sinó que s’han produït de forma espontània i no forçosament planificada pels mateixos autors. Ens permeten, doncs, pensar els fenò- mens més aviat de tipus bottom-up —de baix cap a dalt— que no pas top-down —de dalt cap a baix.3 Com veurem a continuació, però, atesa la ineluctable característica interadaptativa i entrellaçada —complexa— de molts dels fenòmens de la realitat, sovint no hi ha una autoorganització pura i acontextual, sinó que hi ha una mescla i barreja dinàmiques de les distintes influències possibles que poden determinar un procés (Kasper, 2014). En el cas dels comportaments lingüístics, certament, aquests no es donen en el buit social ni en un temps anhistòric i apolític, i poden experimentar 3. La utilització de la perspectiva dels sistemes autoorganitzants o autopoètics (Maturana i Vare- la, 1973; Morin, 1977; Smith i Stevens, 1994) permet donar compte amb més claredat dels procediments pels quals queda establerta una determinada estructura d’usos lingüístics en un àmbit social determinat. Des d’aquesta visió, els comportaments lingüístics interpersonals són dinàmicament emergents i man- tinguts per processos de retroacció mútua, aprofitant la propietat humana de la tendència a la coordina- ció social. Una vegada un determinat ús lingüístic entre dues persones ha estat establert, la tendència serà a fixar-lo i mantenir-lo de manera subconscient i rutinitzada. Per això, el punt important del manteni- ment o canvi temporal dels comportaments sociocomunicatius és, en molts casos, especialment la seva etapa inicial. Si s’hi vol intervenir, les modificacions més importants hauran de ser sobretot intergenera- cionals (Bastardas, 2012). Dins de la mateixa generació, l’evolució —si n’hi ha, adaptativament— tendi- rà a ser en les relacions amb nous individus en nous àmbits. 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 287 08/11/16 12:25 288 TSC, 26 (2016) ALBErT BASTArDAS I BOADA amb claredat les influències dels contextos institucionals en què tenen lloc. Alhora, però, els seus actors poden tenir un grau no menyspreable d’autonomia per a afaiço- nar el resultat final del que lingüísticament ocorrerà a la llar. 2. metodologIA I subjectes Les dades que usem en aquest treball provenen de vint entrevistes semiestructura- des dutes a terme majoritàriament durant el darrer trimestre de l’any 2014 entre progenitors que portaven els seus fills a la xarxa d’escoles bressol municipals de Bar- celona, en especial les situades a l’Eixample.4 El guió d’entrevista contenia apartats com ara la biografia lingüística de l’entrevistat, el procés de relació amb la parella, la socialització lingüística dels fills, les expectatives d’ús lingüístic en el futur i altres informacions que poguessin ser rellevants. Des de l’òptica (socio)complèxica, en què la ment, les significacions i les emocions són centrals en l’aproximació als fenòmens interactius humans, el treball qualitatiu sobre les parelles lingüísticament mixtes és important5 (vegeu Heller i Lévy, 1992 i 1994; Galindo i Payà, 2000; Lanza, 2007; Boix- Fuster, 2009; Boix-Fuster i Torrens, 2011; Florit, 2013; Aguiló, 2014). 3. lA dInàmIcA oRgAnItzAtIvA de l’espAI lIngüístIc fAmIlIAR 3.1. La llengua (o les llengües) de la parella 3.1.1. La formació de la relació: elements i circumstàncies intervinents En l’estudi de les famílies formades per cònjuges que tenen la seva L16 diferent ne- cessitem distingir entre els diversos tipus de comunicacions que s’hi poden donar, ja que són distints, per exemple, els factors que poden influir en les pràctiques lingüísti- 4. Haig d’agrair a Anna Currubí el seu important treball en la realització i transcripció de les entre- vistes. Igualment, expresso el meu reconeixement en la recollida de dades a Tamara Sánchez, i també a la tasca anterior de treball de camp de Júlia Florit. El meu agraïment també a Elisabet Vila Borrellas pel seu ajut en el processament de les dades i en la preparació d’aquest text. Estem en deute també amb els pares i mares que ens van dedicar el seu temps i van col·laborar deixant-se entrevistar, i amb els directors de les escoles municipals que ens van ajudar. 5. Òbviament, això no vol dir pas negar el gran interès i la complementarietat que ofereixen les me- todologies quantitatives (vegeu, per exemple, Vila, 1993 i Melià i Villaverde, 2008). Les unes poden ser millors per a intentar posar-se en la pell dels actors socials i les altres per a investigar l’extensió dels fenò- mens. En la complèxica el pensament és en i i no en o. 6. Utilitzarem L1 per a referir-nos a la primera llengua entesa i parlada, o inicial. En el cas dels bilin- gües familiars, poden tenir dos idiomes com a L1, tot i que potser no els desenvolupen exactament amb la mateixa fluïdesa en segons quins casos. I utilitzarem L2 per a referir-nos als idiomes no adquirits com a L1 en el clos familiar. 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 288 08/11/16 12:25 FAMíLIES LINGüíSTICAMENT MIXTES A CATALUNYA TSC, 26 (2016) 289 ques de la parella com a tal dels que poden determinar la llengua o llengües en què es parlarà als fills que es puguin tenir. En el primer dels casos —la llengua entre la parella— hi poden jugar diversos ele- ments. El primer pot ser les competències lingüístiques de cada un dels membres de la parella en el moment en què es coneixen. Les competències disponibles tindran un paper molt important en la tria de l’idioma que usarà inicialment la parella per a co- municar-se. Si un té X com a llengua inicial i sap també Y com a L2 de manera sufi- cient, la seva relació amb un individu monolingüe de L1Y tendirà a produir-se en aquest idioma. Si cap dels dos no sap la L1 de l’altre però disposen d’una L2 en comú, el més probable és que sigui aquest l’idioma que sigui usat per a la relació pels dos interlocutors. El fenomen de l’adaptació lingüística interpersonal ja va ser teoritzat per Hamers i Blanc (1983), que l’explicaven fonamentalment per la suma òptima de les competències dels dos interlocutors. En general, guanyava la llengua que resultava més compartida en aquell moment. En els casos d’asimetries o diferències de competències entre els interlocutors, és molt probable que la llengua en què la parella es conegui i que adopti com a habitual sigui una de les llengües grans o internacionals, més que no pas una de les mitjanes o petites, ja que són aquelles les que més sovint són adquirides pels altres grups lingüís- tics, els quals les poden usar com a llengües franques i veure-hi capitals culturals va- luosos. Així, per exemple, entre els casos del nostre estudi en què intervé un cònjuge de llengua inicial catalana —que són els majoritaris—, només en un s’usa aquest codi com a llengua entre la parella.7 En més de la meitat utilitzen el castellà,8 i en els altres, llengües com ara l’anglès, el francès i l’italià. Cal dir que aquest fenomen, de fet, no és exclusiu de Catalunya, sinó que s’observa també en altres comunitats lingüístiques mitjanes, com ara la danesa, la sueca, la noruega, etc., respecte, en aquests casos, més aviat de l’anglès (vegeu Vila, 2013 i Boix-Fuster, 2015). Sembla probable, doncs, que, en general, les llengües mitjanes o petites tendeixin a ser menys presents en l’ús de les parelles d’origen lingüístic mixt, atesa la seva menor extensió com a L2 fora dels seus territoris habituals. Tanmateix, això pot ser diferent si es tracta de parlants de llengües grans que ja hagin nascut o faci temps que resideixin en una societat de llengua mitja- na. Si s’hi han bilingüitzat suficientment, poden ser també usuaris corrents del codi local. En els casos de coexistència grupal massiva de dos grups de L1 distinta en un mateix territori, en què cada un dels col·lectius estigui familiaritzat amb la llengua de l’altre, un dels elements decisius pot ser aleshores el dels hàbits d’ús que prevalen en els en- torns socials habituals dels membres de la parella. En aquestes configuracions, com 7. Això sembla confirmar l’afirmació que els cònjuges de parelles lingüístiques mixtes sols es relacio- nen en català si el cònjuge de primera llengua no catalana ja s’ha catalanitzat abans de formar-se la pare- lla (Boix-Fuster i Torrens, 2011). 8. Aquest fet és també coincident amb el que ja s’indica a Boix-Fuster (2009) quan observa que, en una parella d’origen mixt catalanoparlant/castellanoparlant, la seva constitució gairebé sempre es fa en castellà. A Boix-Fuster i Torrens (2011), aquest comportament també és el predominant en parelles d’altres orígens. 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 289 08/11/16 12:25 290 TSC, 26 (2016) ALBErT BASTArDAS I BOADA ara a Catalunya, en què pot donar-se el cas que tots dos interlocutors tinguin compe- tències suficients en les mateixes llengües, les expectatives socials quant a l’ús lingüís- tic apropiat segons les circumstàncies poden influir de manera força automatitzada en la tria de la llengua inicial de la interacció. En moltes d’aquestes trobades, no seran potser tant les competències disponibles com, en canvi, la llengua subconscientment percebuda com a més habitual o adequada a la situació o als intervinents el factor que decideixi la que sigui freqüentment més triada. En tot cas, cal remarcar la tendència molt majoritària a la convergència lingüística —és a dir, a l’ús d’un sol idioma— entre les parelles (Giles, Coupland i Coupland, 1991). Pràcticament no es dóna cap cas en què, a l’inici de la relació, un dels individus parli en una llengua i l’altre en una altra de manera habitual. La propensió més general és, si es pot, a parlar-se en un mateix idioma. 3.1.2. El manteniment dels hàbits lingüístics entre la parella és un fet força general que l’ús lingüístic entre les parelles tendeix a mantenir la llengua dels primers contactes com a base de la relació. L’hàbit instaurat al comen- çament sembla tenir una força enorme en molts casos, fins i tot en aquells en què es produeix una modificació posterior de les competències lingüístiques dels individus. Aquest és un fenomen força estès a Catalunya, que juga, certament, a favor d’un major ús del castellà, ja que aquest, com hem dit, és l’idioma que tendeix a ser més usat a l’inici d’una relació d’una persona de L1 catalana amb un individu d’origen no ca- talanoparlant amb poca —o nul·la— col·loquialització del català (O’Donnell, 1991; Boix-Fuster, 2009). Aleshores, la força de l’associació persona-llengua i de la rutinit- zació subconscient tendirà a mantenir aquest ús fins i tot si les competències de l’in- dividu de llengua inicial no catalana han canviat i està en disposició de parlar-lo més fluidament (Bastardas, 1990 i 1994). Aquesta continuïtat de l’hàbit lingüístic establert en el moment de la relació ini- cial amb una persona és el que en gran part explica per què, malgrat el clar augment de les competències en català, continua havent-hi un alt grau d’ús del castellà per persones ara en molts casos ja força bilingüitzades. Aquestes, doncs, ja poden usar el català amb les noves coneixences que fan, però sovint mantenen el castellà quotidia- nament amb les persones —de L1 catalana— amb qui ja s’havien acostumat a parlar en castellà:9 Entrevista 1 —Entrevistadora: de tot. i en quina llengua vau començar a parlar entre vos- altres/ 9. Pot, fins i tot, donar-se el cas en què la parella es parli públicament en una llengua —la que consi- derin més adequada segons l’entorn social— i, en canvi, en privat tendeixin a tornar a l’idioma inicial en què van establir la relació. 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 290 08/11/16 12:25 FAMíLIES LINGüíSTICAMENT MIXTES A CATALUNYA TSC, 26 (2016) 291 —C. H. - E: en castellà/ Sí_ —Entrevistadora: bé. suposo que va ser espontani. no/ o sigui: —C. H.: sí. sí. era la cosa natural parlar en castellà. —Entrevistadora: Clar. si no sabies català. i quina llengua fas servir ara/ qui- na llengua feu servir ara el català o el castellà/ —C. H.: per mòbil només el català. quan parlem tractem de parlar en català. però com t’he dit. als minuts ja estem parlant en castellà. —E.: és un estira i encoje en castellà. no/ que tots dos tractem de parlar en català. però és massa difícil. el castellà mos torna molt fàcilment Entrevista 3 —Entrevistadora: em: o sigui.. en quina llengua veu… veu començar a parlar castellà i heu parlat sempre en castellà\ —S. C.: [sí]. sempre en castellà_ —Entrevistadora: ho veu decidir o no_ va ser espontani/ —S. C.: no. va ser espontani. —Entrevistadora: vale. xx —S. C.: [perquè] jo. quan la vaig conèixer no sabia francès i ella el català no::.. bàsicament parla el castellà. l’entenia. però no el parlava\ Entrevista 16 —J. S.: A la que jo faig una amistat amb un idioma. ja em pot canviar el país. el lloc i onte sigui. que l’amistat ha quedat com fixada en aquell idioma. i això…\ En el marc conceptual de la complèxica, aquesta tendència a la permanència fóra vista com un fet corresponent a la característica emergent i retroactuant de molts fe- nòmens d’interacció. és a dir, al sorgiment autoorganitzat d’estructures socials coo- peratives força estables que després tenen continuïtat en el temps, ja que elles mateixes retroalimenten la seva conservació. Una vegada establerta una estructura funcional, que serveix adequadament a les seves necessitats —comunicatives, en aquest cas—, en els éssers humans l’estructura tendeix a mantenir-se automatitzadament i de manera subconscient com a habitus (Bourdieu, 1980; Bastardas, 1994; Boix-Fuster i Vi- la, 1998; Kasper, 2014). Tot i així, sí que es poden produir canvis, en especial si, en el cas de les parelles, els dos membres revisen explícitament el seu comportament i creuen convenient, de manera ben conscient, modificar-lo. Si ho tenen clar, i poden arribar a reautomatitzar el nou comportament en un context social que ho afavoreixi, poden canviar el com- portament inicial i parlar-se en el nou codi. També es poden anar donant casos de canvis parcials, com ara la introducció sovintejada de mots i expressions de l’altra llengua —sobretot si té presència contextual— i fins i tot de clar code-mixing, en espe- cial quan ja hi ha fills i aquests poden provocar canvis en la freqüència de les llengües usades a la llar: 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 291 08/11/16 12:25 292 TSC, 26 (2016) ALBErT BASTArDAS I BOADA Entrevista 9 —D. C.: bueno. bàsicament el meu italià en aquella època era bastant lamen- table i ella parlava en castellà. vem començar a parlar en castellà\ —Entrevistadora: i ara en quina llengua parleu/ en castellà també o no/ —D. C.: no se sap\ —Entrevistadora: com que no se sap/ —D. C.: ara::: diria que a casa.. diria que potser un seixanta per cent del temps parlem en italià i després l’altre vint i vint doncs en català o castellà_ Entrevista 8 —Entrevistadora: val. em: en quina llengua vau començar a parlar/ —r. C.: en francès_ —Entrevistadora: i sempre heu parlat en la mateixa llengua/ —r. C.: no. perquè vam començar parlant en francès. però després ella va aprendre el:: català. i ara parlem en català i en francès_ […] —Entrevistadora: [va passar un període].. has dit vosaltres. tu i la teva pare- lla parlàveu sempre en francès i ara/ —r. C.: [a vegades passem al català] —Entrevistadora: i feu això perquè han nascut els fills xxx \ —r. C.: bueno. jo sempre havia pensat que… jo crec que va ser en gran mesura quan vem venir a viure a Barcelona. també perquè amb els amics i amb els meus pares parlo en català. de fet. ella va veure de seguida que.. que.. que li era més útil el català que el castellà. vull dir que… i:: de mica en mica. també el vaig anar introduint. ella va aprendre el castellà a Venezuela. vam viure uns anys allà. i el català el va aprendre després i ara el parla molt bé. i no ho sé_ L’arribada dels fills, que representa la introducció quotidiana del català a la llar pel fet que un dels progenitors els el parla, és potser un dels factors que més poden reper- cutir en l’augment de l’ús d’aquesta llengua en el conjunt d’usos familiars i en la mo- dificació, encara que sigui parcial, de l’hàbit d’ús entre la parella: Entrevista 5 —Entrevistadora: em… quina llengua fas servir amb la teva parella/ —E. S. H.: castellà_ —Entrevistadora: hi ha hagut algun canvi o sempre heu parlat la mateixa llengua/ —E. S. H.: des de que tinc els nens com que parlem en català amb els nens doncs pos alguna conversació tenim en català. Sí. Sí. abans sempre era castellà i ara pos alguna conversació en català sí que la tenim_ Entrevista 11 —E.: no. quan parlo ara amb ell. amb el Nico. amb el meu company. sí que abans parlàvem sempre en italià i ara sí que barregem molt. molts cops amb ell. parlo mig català. mig italià. com que hi ha els nens i amb els nens els hi parlo en català. doncs es barreja una mica\ 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 292 08/11/16 12:25 FAMíLIES LINGüíSTICAMENT MIXTES A CATALUNYA TSC, 26 (2016) 293 Entrevista 4 —Entrevistadora: en quina llengua vau començar a parlar la teva parella i tu/ —N. S.: en castellà_ —Entrevistadora: en castellà_ i no l’heu canviada/ —N. S.: sí. sí. ara parlem català_ —Entrevistadora: sí/ i.. va ser espontani o ho vau decidir/ —N. S.: no. va ser la decisió de tenim una criatura i volem el català a casa. o sigui_ 3.2. Les llengües amb els fills 3.2.1. Com es parla als fills: acte personal espontani i natural o bé planificat i decidit en comú? Una qüestió que és interessant de plantejar és si la llengua o llengües que es trien per a parlar als fills en una parella d’origen lingüísticament mixt és un fet pensat i refle- xionat o més aviat automàtic i subconscient. S’acosta més a un acte espontani o bé a un comportament planificat i dissenyat? és, doncs, un cas d’autoorganització socio- lingüística o bé de política lingüística explícita i debatuda i implantada pels progeni- tors? En els casos que hem estudiat sembla que hi ha de tot. En alguns declaren que va ser força espontani i natural —la majoria— i, en d’altres, hi ha hagut clarament una decisió conscient i explícita. Potser no semblaria, doncs, ben adequat de projectar en general i de manera automàtica la conceptualització de política lingüística a les pràcti- ques comunicatives entre progenitors i fills. Si més no a Catalunya, hi ha força casos en què no es veu càlcul ni previsió dels efectes de les mesures sobre el fill sinó ganes de tenir-hi el comportament que es considera natural i propi del progenitor, en aquest cas, d’origen catalanoparlant. Aquesta sembla ser, per tant, en general, una decisió força personal que, tot i això, i ja que afectarà els usos lingüístics de la llar, de vegades és parlada i discutida amb la parella i de vegades menys. Sembla que hi ha casos en què el comportament és anun- ciat més que no pas debatut, ja que el mateix individu té molt clar el que ha de fer: Entrevista 13 —E.: doncs cadascú amb la seva llengua. jo amb la meva. català. i el rubén en castellà. tot i que el rubén de fa vegades fa alguna frase. al llit. a dormir. en cata- là però: si s’enfada. o si li ha d’explicar una cosa. ell s’expressa millor en castellà\ —Entrevistadora: val. això ho veu decidir prèviament o va sorgir així espon- tàniament\ —E.: va sorgir espontàniament\ Entrevista 19 —S.: no. va sorgir espontàniament. però cada u ho tenia molt clar. que li parlaria com volgués. som bastant anarcos en aquesta casa en general\ 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 293 08/11/16 12:25 294 TSC, 26 (2016) ALBErT BASTArDAS I BOADA En altres casos, no se’n parla explícitament no perquè no se’n tingui consciència, sinó perquè la parella veu en comú una lògica de la situació i accepta amb naturalitat que cadascú parli una llengua distinta amb els fills: Entrevista 2 —Entrevistadora: eh: vau decidir d’alguna manera que tu li parlaries en cata- là i ella en castellà o va ser:: —I. M.: no. és només allò de dir que o sigui que més aviat els papers ja es- taven assignats_ o sigui. el mestre de català li parla en català i ella que no parla català li parla en castellà. doncs… En altres parelles el tema es debat més explícitament i de manera reflexiva i abans de néixer ja es té decidit com s’adreçaran al nou fill. Fóra el que més s’acostaria a una política lingüística familiar, si acceptem l’analogia amb les institucions públiques: Entrevista 9 —Entrevistadora: això ho veu decidir o va sorgir espontàniament/ —D. C.: ho vem decidir_ —Entrevistadora: com ho veu decidir/ —D. C.: vem decidir que bueno. lo que t’explicava abans. com que la llen- gua dèbil en el nostre cas és l’italià. si no som nosaltres els que li ensenyem italià. la nena mai serà capaç de dominar-lo i vem entendre que el català i el castellà. ja l’aprendria a l’escola. encara que ara la portarem a l’escola italiana. vull dir que no sé com funcionarà la cosa. ah:: doncs que almenys l’idioma de casa fos l’italià. la meva dona va volguer això i jo no m’hi vaig oposar/ Entrevista 16 —Entrevistadora: llavors. al principi. que tu li parlessis en català i que ella li parlés en xinès. ho vau decidir/ —J. S.: sí. ho vam decidir\ Entrevista 4 —N. S.: De fet. també va ser de les coses que vam pensar. no\ el castellà aquí el té garantit segur_ llavors. anem a garantir-li el català Entrevista 8 —Entrevistadora: i veu dir. parlarem aquesta llengua. o va sorgir/ —r. C.: ara no me’n recordo però sí que vem decidir que:.. que:: cadascú parlaria la seva llengua i que era important que sapiguessin les dues i quantes més millor. no/ i el castellà i l’alemany i el que sigui. i que el que intentaríem era que un cop que comencés a escriure intentaríem reforçar el francès escrit\ Aquests casos il·lustren una conducta més conscient i reflexiva, probablement in- centivada pel fet que hi juga una llengua no present en el context social. En determi- nades situacions, però, els informants dubten de si ho van parlar gaire o no, de tan 02 Seccio Miscellania TSC26.indd 294 08/11/16 12:25