Aquest cant, adreçat a Déu, és una llarga oració (224 versos), escrit en segona persona i és considerat com un dels poemes més importants de la literatura en valencià. El poeta s’hi mostra preocupat per aconseguir el camí de Déu i té por de ser condemnat per haver caigut en el «foll amor» de la qual cosa es penedeix, fins i tot demana a Déu que li escurci la vida per no incórrer en més pecats. Aquí observem el poeta més preocupat per expressar el seu pensament i les seves reflexions més íntimes que per seguir els preceptes de la poètica tradicional. Per això hi utilitza els versos sense rima (estramps), amb la qual cosa la seva expressió esdevé molt més natural que la resta de composicions, feta a base de versos prou durs i aspres, cosa que dificultava la lectura.